LGBT à Toulouse

La veritat es que en moltes coses tenim una visió idealitzada de França, (em permeto parlar en plural per les impressions d’altres no-francesos amb qui he parlat) i una de les coses que a vegades se’m fa estrany que en un lloc tan “carca” com són les espanyes estiguem molt més avançats en algunes coses davant de la France europea. Una de les coses que no m’esperava es el tancament i retràs que hi ha en temes LGBT. Ja de per si només de buscar llocs d’ambient et trobes bàsicament saunes gais, alguna discoteca exclusivament masculina (bé, només diumenge entrada mixta) i locals “gay friendly”, punt (en el passat hi havien hagut dos bars lèsbics que han tancat). Hi ha alguna associació hi ha però també s’ha d’admetre molt amagades i bastant tancades, i estem parlant d'una gran ciutat! la quarta més gran de França desprès de Paris, Marseille i Lyon!

L’actitud en general la he trobat més aviat absentista, no se’n parla, i quan se’n parla és tracta com una cosa un tant vergonyosa. Dos cops ha sortit el tema en alguna de les classes, un parlant sobre els “gayttos” (ghettos gays) menció molt per sobre escrivent a la pissarra, a la sortida el comentari de la professora va ser “val més que m’afanyi a esborrar això que no es pensin que fem ves a saber què”.

Fins hi tot gent amb actitud diríem pro-igualtat ho posen com a tema espinós, m’explico, a la classe de parentiu el professor ha volgut treure ràpidament el tema del que impliquen els nous models familiars tot i ajuntar el fet de que “aquests models sempre han existit, tinc unes amigues que fa trenta anys que estan juntes i han educat els fills juntes” ha necessitat justificar-se dient que “encara que ho trobeu moralment reprovable, o fastigós que cadascú pot tenir la posició que cregui”. Certament estava dient, “penseu el que penseu això existeix i no es pot negar” però personalment trobo increïble que hagi de tenir en compte el fet que seria normal que els alumnes siguin homofòbs, estem parlant d’una classe d’universitat, al 2011 i què coi, parlant amb futurs antropòlegs!(no se suposa que som els que hem de tenir la ment més oberta sense jutjar?). Realment està tant atrassat el país de llibertat, igualtat i fraternitat? Doncs sembla que es va obrir el debat pel legalitzar matrimoni homosexual, però va quedar tancat, ara l’únic que està a debat és buscar una opció per resoldre els problemes de filiació, referent sobretot que per exemple en una parella de dones els fills que tinguin siguin legalment de les dues i no només de la mare biològica.

Evidentment no vull implicar que tothom sigui un homofob ni molt menys, però no és una cosa que hagi entrat en el procés de “normalització” no se’n parla i encara es reprodueix l’estigma de que és “vergonyòs”. A reflexió personal, en part culpa de la sobre-sexualització de l’imaginari LGBT, quan s’utilitza la paraula homosexualitat o bisexualitat se li dona només la connotació sexual, quasi pornogràfica. En canvi sentir la heterosexualitat més aviat envia directament a la imatge de “tipica parella casada amb fills”.

Per acabar, tot això per suposat, fent referència només a la part de LG, de la BT ni rastre a l’horitzó. En tema informació i llibres, si que hi ha bastants estudis sobre l'homosexualitat des de sociologia i antropologia, però: Recerca a la biblioteca le Miraill, de 16 resultats amb bisexualitat, dotze són de psicologia i dels quatre restants només un tracta específicament sobre la bisexualitat a la literatura. Per tant socialment... no existim. Finalment de la transexualitat... mmm c'est quoi ça?

Breu reflexió

Ja se que vaig començar amb mig-bon peu a escriure les coses per aquí però al final no he tret el temps. Com a mínim intentaré en aquests dies anar posant una mica al dia de quatre coses que he trobat importants, i bé de com va anar el treball de camp que al final no n’he dit re de re. Només deixo dit que desprès d’un comentàri el meu xicot em va dir que semblava una entesa en això de dormir sota ponts :p.

Dit això, en aquests moments estic fent un treball sobre els camps d’internament per a Americans Japonesos que hi va haver als estats units durant la segona guerra mundial.
A grans trets, desprès de l’atac a pearl Harbour el govern va decidir tots habitants d’ascendència japonesa eren sospitosos de poder ser espies i per tant potencials perills.
Amb els centres d’internament es van obligar a milers de persones a abandonar i/o malvendre les seves llars, negocis i la majoria de les seves possessions per anar a camps situats sovint en llocs desèrtics vivint en vells estables.

Tot això evidentment sense tenir en compte que tot i la fisonomia asiàtica ells eren i es sentien americans, havien nascut i crescut com a tals, fins hi tot molts tenien familiars servint a l’exèrcit irònicament lluitant per una pàtria que no els considerava com a ciutadans legítims.
Situat el fet històric vull citar un paràgraf, sobretot com a estudiant d’història posa en alerta ja que que els que ens dediquem a les ciències socials, en especial als historiadors, una de les utilitats de la nostra matèria hauria de ser evitar la repetició dels fets que coneixem que malauradament s’han portat a terme en el passat.

"On September 12, 2001, the banner headline of The Boston Globe read “New Day of Infamy.” Comparisons of September 11 with the Japanese attack on Pearl Harbor of December 7, 1941, became commonplace. In the press articles started to appear with titles such as “War on Terrorism Sitrs Memory of Internement” (the New York Times, Sept. 24, 2001). Scary indications popped up that civil liberties might be sacrificed to considerations of security. Two months after the attacks on the World Trade Center and Pentagon, one poll revealed that 64 percent of the public believed that in wartime the president should have the authority to change or abridge constitutional rights." LAST WITNESSES REFLECTIONS ON THE WARTIME INTERNEMENT OF JAPANESE AMERICANS, Erica Harth.


Ja fa un temps que trobo preocupant l’assimilació d’uns trets físics i una religió (érroneament pressuposant a tothom practicant fervent) a l’etiqueta de potencial terrorista i enemic públic. Sempre sense tenir en compte que aquella persona ara ja en molts casos no és immigrant, sinó natural del país per haver-hi nascut i crescut (a vegades sense ni haver estat una vegada en el país d’orígen dels seus pares).Se m’havien passat pel cap altres exemples però els camps d’internament japonesos no, i el trobo espantosament escaient.

Desprès de la situació que actualment trobem en el present, quanta gent creieu que al cap del dia estaria d’acord de que els govern es saltés els drets d’una part dels seus ciutadans “com a mesures de prevenció”?. No implico que sigui un perill inminent al nostre territori (no entro amb eua, ja ens coneixem Guantánamo) ni molt menys (espero) sinó el fet que una important part de la societat podria arribar a estar-hi d’acord. (sense tenir en compte els anims desprès d’un atemptat).
Potser direu que la diferencia amb els Japonesos es que ara molts ho farien per la crisi i els llocs de treball, *Meeeec* a els americans d’ascendència japonesa també els van acusar de robar els llocs de treball dels “autoctons” i la de beneficis que van donar als altres quan van haver de deixar tot allò que havien aconseguit.

Evidentment no vull dir que estiguem davant d’una fotografia de dos fets idèntics on només hem canviat els colors, això també seria absurd, cada moment te les seves especificitats, però son prou semblants per donar-nos a tots un toc d’atenció.

Alguns implicareu que això són coses d’antropòlegs, però ens qüestionem mai el perquè de la visió que tenim dels altres? D’on ens ve tot això que donem per suposat, que creiem que es d’aquesta manera,… perquè si?. Personalment i en termes generals crec fermament que ens hauriem de questionar tots els nostres valors i conviccións, masses cops es deixen permear idees que no sempre estem segurs d’on ens han vingut però que creiem com a veritats immutables.