dilluns, 8 de desembre del 2008

Àcid Sulfuric



El llibre sota aquest títol és una violenta sàtira que incideix en la degradació de la programació televisiva on cada cop més es busca mostrar les dificultats i el patiment dels altres. L'autora ho porta fins a l'extrem creant un camp de concentració de gent escollida a l'atzar que es convertirà en un espectacle exitós pel seu funcionament semblant al "gran germà".

El seu funcionament és igual que un reallity show, però els concursants són segrestats a l'atzar i transportats amb un tren precintat a un camp de concentració. Aquests segueixen una dinàmica semblant als camps Nazis pel seu funcionament, però tot vigilat amb càmeres de televisió.

Fins hi tot s'han contractat persones que a prèvia entrevista, han demostrat insensibilitat, satisfacció amb humiliació d'altri i falta d'empatia. Pagats per la feina d'apallisar i humilia els condemnats sovint cada dia podran triar qui envien a la mort.

Els presoners també són degradats a un número de matricula per eliminar una part del que els identifica com a persones.

A partir de dos fragments intentaré il·lustrar part de la crítica del relat. El primer es situa durant l'estona del míser menjar a taula comenten quines escenes seran les que deuen agradar més al públic i entren en la discussió de qui és el culpable.

"-Els Kapos- va respondre un home.

-No: els organitzadors - va intervenir algú que no parlava mai.

-Els polítics, que no prohibeixen aquesta monstruositat - va dir la MDA 802.

-i vostè, Pannonique, què en pensa? - va interrogar l'EPJ 327. Es va fer un silenci, com cada vegada que l'atenció se centrava en ella.

- Penso que els majors culpables són els espectadors- va respondre.

- No és una mica injust? - va preguntar l'home- la gent torna d'un dia de feina, estan extenuats, moixos esgotats.

-Hi ha altres anals - va dir Pannonique.


-Sap perfectament que per a molta gent la programació televisiva sovint és l'únic tema de conversa. Per això tothom mira les mateixes coses: per no sentir-se desplaçat i tenir alguna cosa a compartir.


-Doncs que mirin tots una altra cosa- va dir la noia


-Seria el millor, evidentment.


-Ho diu com si fos una utopia- va continuar la Pannonique

- L'únic que han de fer és canviar de canal, que tampoc no és tan difícil.


- No hi estic d'acord - va declarar la MDA 802

-Evidentment, el públic s'equivoca. Però d'aquí a dir que són els majors culpables! Són un desastre passiu. Els organitzadors i els polítics són uns criminals mil vegades més grans.


-Els espectadors autoritzen i per tant creen la perversitat de totes els altres- va dir la Pannonique- Els polítics són l'emanació del públic. Pel que fa als organitzadors, són taurons que es limiten a esmunyir-se per les escletxes, es a dir, per tot arreu on hi hagi un mercat rendible. Els espectadors són culpables de formar un mercat rendible.
"

La culpa no recau mai en el consumidor que és per qui es creen aquesta mena de productes, el culpable es qui els crea. Aquesta és una de les idees que molta gent utilitza per defensar programes d'entreteniment escombraries, no te importància el fet que hi hagi gent que s'ho miri i en faci pujar les audiències sinó que qui el produeix faci servir estratègies tan baixes i morboses.
Però aquests no donarien aquesta mena de productes si no tinguessin un públic que els hi donés força. El fet que les mateixes víctimes defensin l'espectador revela l'actitud integrada que aquest no te poder de decisió i només accepta el que li ensenyen.

Per il·lustrar l'actitud dels espectadors he escollit un altre fragment de prop del final, quan el programa ha assumit el 100% de l'audiència:

"Els polítics, davant els seus aparells, brandaven el cap amb desesperació i deien:

-És terrible. Hauríem hagut d'intervenir-hi.

Als bars, persones repenjades a la barra diagnosticaven, amb els ulls clavats a la pantalla:


-Et dic que li ha arribat l'hora. És fastigós. Perquè no hi han fet res, els polítics? L'únic que havien de fer era prohibir aquesta mena de porqueria. No hi queda moralitat, al capdavant de l'estat, és l'únic que et puc dir.


Els benpensants pensaven bé en veu alta, amb el cap inclinat amb tristesa cap a l'aparell:

-Quin patiment! quin dia tan negre per a la humanitat! no tenim dret a no mirar-ho: haurem de donar testimoni de tot aquest horror, caldrà passar comptes. Quan arribi el moment, no direm pas que no hi érem.


[...] Els pares mostraven el programa als fills per explicar-los que era allò, el mal.
[...] El súmmum de la hipocresia el van atènyer els qui no tenien televisor, que es convidaven a casa dels veïns per veure Concentració i s'indignaven:

- Veient això, m'alegro de no tenir televisió!"


La hipocresia de quan tothom admet que un programa és degradant i inaceptable, però el miren. També reflecteix la falta d'empatia i l'habitualitat de veure els patiments humans en una pantalla. Avui en dia la violència està molt present a totes les televisions tornant indiferent als espectadors quan se'ls ensenya una massacre o un desastre natural on hi han persones morint o sobrevisquen al límit de les seves possibilitats.
Sovint sembla que si passa per una pantalla no és real, es crea una ficció de la realitat que permet aquesta actitud tan distant davant de situacions que podrien fer que aquests espectadors es replantegessin i conscienciessin sobre els factors que han provocat aquell fet.



dissabte, 6 de desembre del 2008

Amélie Nothomb


Sens falta treu un llibre cada any d'entre 100 i 200 pàgines. És l'autora Belga nascuda a Japó (1967 Kobe) Amélie Nothomb. Un d'aquells autors d'estil tan peculiar que normalment o els adores o els odies.

La seva vida també surt en part de la norma, per culpa de la feina d'ambaixador del seu pare va viatjar de Japó a Xina, de Xina a Laos, de Laos a Bangladesh, de Bangladesh a Birmània, de Birmània als Estats Units, fins que als 17 anys va arribar a estudiar filología romànica al país natal dels seus pares, Bèlgica.

Aquest moviment internacional va marcar Nothomb, sobretot el país del sol naixent, on va pasar-hi la infantesa. Tant que te dos llibres dedicats a la seva experiència vital Japonesa. El primer, Métaphysique des tubes el narrador és un infant que es creu déu i ens explicarà la vida cotidiana i com va creixent fins al moment en que hagi de deixar el seu Japó adorat. Fet no només reflexa l'actitud dels infants on creuen controlar gran món sino també la costum japonesa de tractar els menors de tres anys com a petites divinitats.
El segon llibre és Stupeur et tremblements ens situa en el moment que desprès d'acabar la seva carrera decideix anar a viure al país on va nèixer. A partir d'aqui ens relata lde manera esperpentica experència de treballar per a una companyia japonèsa. El personatge entra com a treballadora important per la seva fluidesa tant en japonès com en francès però l'empresa la portarà a una degradació personal i professional.

L'últim llibre que es podria titllar d'autobiogràfic és Biographie de la faim on ens explica la resta dels seus viatges, la seva difícil adolescència amb la seva germana com a única companyia d'edat semblant. Totes dues van patir anorèxia (en part per això el títol del llibre) i totes dues van ser escriptores (però només Amélie va acabar dedicant-s'hi).

Contràriament el que es podria esperar, el seu llenguatge és molt pla i senzill, però aconsegueix transementre la profundiatat de les situacions que ens mostra.
Els seus personatges sovint són especialment bells i alhora caiguts en un abisme personal d'on lluitaràn per sortir-ne. Però les relacions humanes que descriu són terriblement destructives i intolerants.
Integra molt el tema de la memòria i els records de la infantesa, en part perquè ella mateixa recorda amb molta claretat la seva infantesa.


BIBLIOGRAFIA

  • Hygiène de l'assassin, novel·la, 1992
  • Le Sabotage amoureux, novel·la, 1992
  • Légende un peu chinoise, conte, 1993
  • Les Combustibles, novel·la, 1994
  • Les Catilinaires,novel·la, 1995
  • Péplum, novel·la, 1996
  • Attentat, novel·la, 1997
  • Mercure, novel·la, 1998
  • Stupeur et tremblements, novel·la, 1999
  • Le Mystère par excellence, novel·leta, 1999
  • Métaphysique des tubes, novel·la, 2000
  • Brillant comme une casserole, contes, 2000
  • Cosmétique de l'ennemi, novel·la, 2001
  • Aspirine, novel·leta, 2001
  • Sans nom, novel·leta, 2001
  • Robert des noms propres, 2002
  • Antéchrista, 2003
  • L'Entrée du Christ à Bruxelles, nouvel·leta, 2004
  • Biographie de la faim*, novel·la, 2004
  • Acide sulfurique, novel·la, 2005
  • Journal d'Hirondelle, novel·la, 2006

dijous, 4 de desembre del 2008

Boques que ostenten riquesa


Des de Dushambé el president de Tayikistán, Ejmomalí Rajmónov ha fet unes declaracions a la cadena BBC on explicava la prohibició als mestres a portar peces dentals d'or i recomana als funcionaris estatals que substitueixin ponts i corones daurades per altres de més discretes i blanques. Els seus arguments es basen en la mala imatge que pot donar davant de les organitzacions internacionals alhora d'avaluar la pobresa del país.

Aquesta percepció és comprensible ja que a Àsia Central fa poc les dents d'or eren símbol de riquesa, fins hi tot es podien considerar part de la dot de les núvies.
També ho exemplifica el dictador de Turkeminstán, Saparmurat Niyázov que tot hi prohibir les dents d'or li agrada donar un aspecte daurat a les estàtues de la seva persona.

El nombre de pedagogs que porten dents d'or és d'un 10%, però de moment el ministeri d'educació ha volgut tranquil·litzar el col·lectiu assegurant que els mestres més grans no se'n veuran afectat ja que només s'aplicarà als joves.


dimecres, 3 de desembre del 2008

Onomatopeies



La traducció literal d'onomatopeia del grec vol dir "creació de noms" el fem servir per imitar sons per escrit. Moltes onomatopeies canvien a les diferents llengües perquè han d'adaptar el so a la seva escriptura i fonètica particular. També es pot donar el cas que l'espècie d'animal tingui alguna diferència i soni diferent en aquella zona geogràfica.

Un exemple rellevant seria el de l'idioma japonès ja que és una de les llengües amb més onomatopeies. Moltes es fan servir en el vocabulari cotidia i tenen una gran diversitat pels diferents matisos de cada so i/o acció.

Zazah: El soroll del mar

Spanh: So provocat per un cop sec i ràpid.

Bocchan: Aquest és bastant curiós, és el soroll d’un objecte pesant o una persona cau a l’aigua

Gon: Soroll d’un impacte sobre una superfície rigida. També s’utilitza per soroll de campanes. També podria ser la variant “ gohhn” que pot ser també un cop al cap.

Dokan, soroll d’una explosió

Zuruzuruzuru, So de quan arrosseguem un objecte o una persona

DokiDoki, representa els batecs del cor.

Boki Boki per expressar el soroll de quan petem els dits


En anglès també s'utilitzen onomatopeies per fer referencia a accions, per exemple: Blink, Bang, Slam...

Però les millors onomatopeies per comparar les diferències són els sons d'animals i ens trobem exemples semblants com és el cas de l'ovella o alguns curiosos per exemple el gall.

Què fa un GOS?

Català: bup, bup
Anglès: woof, woof
Castellà: guau guau
Francès: uaf, uaf
Japonès: wan wan (o wai wai si es petit)

GAT:

Català/Castellà: miau
Anglès: meow
Japonès: nyaa

GALL:

Català/Castellà: kikiriki
Anglès: cock-a-doodle-doo
Japonès: kokekokkoo

GRANOTA:

Català/Castellà: croak croak
Anglès: ribbit ribbit.

OVELLA:

Català/Castellà: bee bee
Anglès: baa baa
Japonès: mee mee