El llibre sota aquest títol és una violenta sàtira que incideix en la degradació de la programació televisiva on cada cop més es busca mostrar les dificultats i el patiment dels altres. L'autora ho porta fins a l'extrem creant un camp de concentració de gent escollida a l'atzar que es convertirà en un espectacle exitós pel seu funcionament semblant al "gran germà".
El seu funcionament és igual que un reallity show, però els concursants són segrestats a l'atzar i transportats amb un tren precintat a un camp de concentració. Aquests segueixen una dinàmica semblant als camps Nazis pel seu funcionament, però tot vigilat amb càmeres de televisió.
Fins hi tot s'han contractat persones que a prèvia entrevista, han demostrat insensibilitat, satisfacció amb humiliació d'altri i falta d'empatia. Pagats per la feina d'apallisar i humilia els condemnats sovint cada dia podran triar qui envien a la mort.
Els presoners també són degradats a un número de matricula per eliminar una part del que els identifica com a persones.
A partir de dos fragments intentaré il·lustrar part de la crítica del relat. El primer es situa durant l'estona del míser menjar a taula comenten quines escenes seran les que deuen agradar més al públic i entren en la discussió de qui és el culpable.
"-Els Kapos- va respondre un home.
-No: els organitzadors - va intervenir algú que no parlava mai.
-Els polítics, que no prohibeixen aquesta monstruositat - va dir la MDA 802.
-i vostè, Pannonique, què en pensa? - va interrogar l'EPJ 327. Es va fer un silenci, com cada vegada que l'atenció se centrava en ella.
- Penso que els majors culpables són els espectadors- va respondre.
- No és una mica injust? - va preguntar l'home- la gent torna d'un dia de feina, estan extenuats, moixos esgotats.
-Hi ha altres anals - va dir Pannonique.
-Sap perfectament que per a molta gent la programació televisiva sovint és l'únic tema de conversa. Per això tothom mira les mateixes coses: per no sentir-se desplaçat i tenir alguna cosa a compartir.
-Doncs que mirin tots una altra cosa- va dir la noia
-Seria el millor, evidentment.
-Ho diu com si fos una utopia- va continuar la Pannonique
- L'únic que han de fer és canviar de canal, que tampoc no és tan difícil.
- No hi estic d'acord - va declarar la MDA 802
-Evidentment, el públic s'equivoca. Però d'aquí a dir que són els majors culpables! Són un desastre passiu. Els organitzadors i els polítics són uns criminals mil vegades més grans.
-Els espectadors autoritzen i per tant creen la perversitat de totes els altres- va dir la Pannonique- Els polítics són l'emanació del públic. Pel que fa als organitzadors, són taurons que es limiten a esmunyir-se per les escletxes, es a dir, per tot arreu on hi hagi un mercat rendible. Els espectadors són culpables de formar un mercat rendible."
La culpa no recau mai en el consumidor que és per qui es creen aquesta mena de productes, el culpable es qui els crea. Aquesta és una de les idees que molta gent utilitza per defensar programes d'entreteniment escombraries, no te importància el fet que hi hagi gent que s'ho miri i en faci pujar les audiències sinó que qui el produeix faci servir estratègies tan baixes i morboses.
Però aquests no donarien aquesta mena de productes si no tinguessin un públic que els hi donés força. El fet que les mateixes víctimes defensin l'espectador revela l'actitud integrada que aquest no te poder de decisió i només accepta el que li ensenyen.
Per il·lustrar l'actitud dels espectadors he escollit un altre fragment de prop del final, quan el programa ha assumit el 100% de l'audiència:
"Els polítics, davant els seus aparells, brandaven el cap amb desesperació i deien:
-És terrible. Hauríem hagut d'intervenir-hi.
Als bars, persones repenjades a la barra diagnosticaven, amb els ulls clavats a la pantalla:
-Et dic que li ha arribat l'hora. És fastigós. Perquè no hi han fet res, els polítics? L'únic que havien de fer era prohibir aquesta mena de porqueria. No hi queda moralitat, al capdavant de l'estat, és l'únic que et puc dir.
Els benpensants pensaven bé en veu alta, amb el cap inclinat amb tristesa cap a l'aparell:
-Quin patiment! quin dia tan negre per a la humanitat! no tenim dret a no mirar-ho: haurem de donar testimoni de tot aquest horror, caldrà passar comptes. Quan arribi el moment, no direm pas que no hi érem.
[...] Els pares mostraven el programa als fills per explicar-los que era allò, el mal.
[...] El súmmum de la hipocresia el van atènyer els qui no tenien televisor, que es convidaven a casa dels veïns per veure Concentració i s'indignaven:
- Veient això, m'alegro de no tenir televisió!"
La hipocresia de quan tothom admet que un programa és degradant i inaceptable, però el miren. També reflecteix la falta d'empatia i l'habitualitat de veure els patiments humans en una pantalla. Avui en dia la violència està molt present a totes les televisions tornant indiferent als espectadors quan se'ls ensenya una massacre o un desastre natural on hi han persones morint o sobrevisquen al límit de les seves possibilitats.
Sovint sembla que si passa per una pantalla no és real, es crea una ficció de la realitat que permet aquesta actitud tan distant davant de situacions que podrien fer que aquests espectadors es replantegessin i conscienciessin sobre els factors que han provocat aquell fet.
