HOMO VIDENS

Com indica el subtítol de l’obra, Homo Videns, la societat teledirigida, la intenció del llibre és fer una reflexió critica sobre la influencia que els mitjans de comunicació actuals estan exercint sobre la societat.

Abans de res Sartori remarca que no està en contra del progrés tecnològic i que és un fet inevitable que no ha de ser negatiu de per si. Ens posa els exemples de moltes altres mitjans anteriors que també van rebre fortes critiques, com l’enciclopèdia. A més a més la majoria d’instruments de comunicació han acabat amb altres efectes secundaries, el telègraf va acabar donant el monopoli de la informació a l’empresa dels cables o amb la radio la musicalització de la vida quotidiana.

Però la televisió ha suposat un canvi per la manera gràfica de mostrar el món on les paraules perden importància perquè es pot entendre parcialment fins hi tot sense entendre la llengua en que es transmet. Un gran canvi venint d’una cultura on l’explicació del món era per la paraula, i amb noves generacions que han vist televisió fins hi tot abans de saber llegir i escriure.

Això ha tingut la conseqüència de l’empobriment de la capacitat d’entendre el coneixement ja que el nostre món també es mou amb conceptes dels que no podem veure ni percebre i per tant transformar-ho en imatge atrofia la capacitat d’abstracció (empobrint-lo, reduint-ne el significat) i per tant d’entendre.

Fent referència a Internet, creu que pot superar la televisió pel diàleg actiu que fomenta i que la televisió només podrà ser salvada si s’especialitza. Però tot i així podem veure el que volem i quan volem a la xarxa.

Però no hi veu només avantatges, contra la idea que la xarxa pot augmentar la cultura, també creu que un nen crescut amb la televisió ja no tindrà la capacitat d’abstracció per trobar i utilitzar el fons de cultura de la xarxa i que els estudiosos l’utilitzaran poc. Perquè tot i que com tot, pot ser utilitzat tant per be com per mal, de manera general no s’utilitza per buscar cultura sinó per perdre el temps

Perquè tot i que pot ser utilitzat tant per bé com per mal la gent no hi busca cultura, sinó que “hi perd el temps”. Amb el potencial perill de perdre el sentit de la realitat en la cibernavegació amb la possibilitat de ser manipulat pel món imaginari que es pot crear i que la pròxima generació siguin uns nens eterns somiadors.

Seguidament tracta l’opinió teledirigida, comparant la televisió amb el demiürg que desprès de la infància segueix controlant l’adult amb la informació que li proporciona i li condicionen la opinió. No reflexa els canvis de la societat sinó que els promou.

En el cas del es enquestes uns pocs dicten la opinió de la majoria. Respostes que han estat condicionades ja la formula de la pregunta i/o la demanda d’una resposta immediata i per tant no reflexionada. Un altre mètode també utilitzat es demanar opinió a cegues sobre temes que una majoria de gent no te els coneixements per respondre.

Perquè estar informat no vol dir comprendre ni entendre, destaca dos tipus de desconeixement, la subinformació per insuficient i la desinformació per distorsió.

La distorsió que ell tracte és pel fet que s’ha d’estar en el lloc de la noticia perquè si no hi ha imatge no hi ha noticia, i aquí comença la degradació en d’utilització excessiva d’imatges d’arxiu que no sempre s’adiuen als continguts que es volen mostrar.

L’exemple dels “països perillosos” que pràcticament no existeixen perquè no se’n poden aconseguir imatges i per tant s’estan “protegint “ d’alguna manera aquests països sense llibertat on segueixen els conflictes sense que s’hi intenti posar remei.

Amb la inundació de trivialitats i successos es per el valor de la informació, provocant un desinterès per d’internacionalitat no espectacular.

Culpa la televisió perquè no fa arribar la informació i les eines per entendre per això , al no tenir el bagatge per comprendre acaba passant i caient només amb les trivivialitats que els proporcionen.

I això es perillós perquè evidentment la televiso també menteix i la persona que ha estat “ensinistrada” per la televisió tindrà menys sentit crític per distingir la veritat de la mentida que aquell que encara ha estat ensenyat en la utilització de símbols abstractes que ajuden a distingir.

En política també remarca els exemples de personatges politics que amb poca organització de partit però un gran suport televisiu han arribat al poder. No preveu que això faci desaparèixer els partits però si que els obliga a transformar-se.

Finalment en els últims capítols fa una crida a la presa de consciencia primer per poder començar a canviar. Referent a l’ensenyament creu que s’haurien d’implicar més pel futur dels nens que avui en dia només s’avorreixen a les escoles on cada cop es perd més la lectura i escriptura, i no buscar solucions emplenant-les d’aparells, sinó només els necessàries per donar un ensenyament tècnic i pautat. I per acabar també acusa la premsa escrita d’intentar a la desesperada assemblar-se cada cop més als formats televisius en comptes de fer-ne crítica.

Haiku

"Haiku és simplement el que està succeint en aquest lloc, en aquest moment". Basho.

El haiku és una forma d'expressió poètica d'origen japonès en que es combinen 17 síl·labes en tres versos, generalment 5, 7, 5 (que en català 4, 6, 4), que se solen presentar aïllats i sense rima, s'inspiren en l'observació de la natura i normalment contenen alguna referència a l'estació de l'any en que s'escriuen.

És la única forma literària japonesa que ha influït àmpliament i que ha aconseguit una acceptació universal. Per la senzillesa dels poemes, ha trobat divulgació no solament entre poetes, sinó també entre gent corrent. Avui en dia s'escriu haiku en tot el món.

La seva intenció és narrrar l'essència d'un moment on l'home es troba en contacte amb la natura. Crea tensió entre elements que contrasten entre ells, com per exemple moviment i inactivitat, canvi i continuïtat.El haiku no ensenya res, no conté significats ocults. Són expressions simples que produeixen una ressonància en l'interior, crea un lloc en la ment per a la imatge pura. Aquesta ressonància, la creació d'aquest lloc, és on es troba el poder del haiku.

Si us interessen els Haikus l'autor J.N. Santaeulàlia juntament amb Jordi Pagès van publicar un llibre de haikus, Marea Baixa, traduïts al català amb la seva corresponent cal·ligrafia original. Per fer un tastet us en reprodueixo dos:

Shirotsubaki
otsuru oto nomi
tsukiyo kana

Blanques camèlies
que cauen: l'únic so
d'aquesta nit de lluna.

Rankô


Suzushisa ya
ishidôrô no
ana no umi

Quina frescor!
Per l'ull de la llanterna
es veu el mar

Shiki

Viatge a l'oest

És una obra clàssica de la literatura xinesa i probablement la més coneguda entre els adolescents xinesos. Va ser publicada de forma anònima l’any 1590. La historia explica una versió mitològica i fictícia de les aventures del monjo budista Xuansang (602-664) en una peregrinació a l’ Índia per aconseguir uns textos religiosos.

A la novel·la, el monjo Xuanzang es cridat per bodhisattva Guan Yin per un viatge a l’Índia per aconseguir unes copies de sutres budistes que no estan a Xina. En el seu viatge l’acompanyen tres deixebles: El rei mico Sun Wukong, el monstre-porc Zhu Wuneng i un dimoni aquàtic anomenat Sha Wujing, els quals han acceptat ajudar-lo en el viatge com a penitencia pels seus pecats passats. El mateix cavall que munta Xuanzang és un príncep dragó.

Alguns erudits han proposat que el llibre sigui una sàtira del govern xinès d’aquella època ja que en la novel·la esta molt present el rerafons religiós i mitològic de la cultura xinesa i el seu sistema de valors. I en quant al treball literari s’ha de dir que és una obre d’una gran qualitat que està inclosa entre les quatre novel·les clàssiques xineses juntament amb els tres regnes de Luo Guanzhong, a la riba de l’aigua de Shi Nai’an i el somni del pavellò vermell de cao xuequin

Part d’aquesta popularitat ve pel fet que la historia esta composta en diferents nivells. Es una historia d’aventures, te un gran contingut espiritual i és una metàfora en la que un grup de peregrins, en el seu viatge cap a l’Índia, avancen a més a més en el seu viatge personal cap a la il·luminació.

La novel·la ha estat adaptada diverses vegades al cinema i a l’animació, tan dins com fora de Xina. Servint també d’inspiració per a series japoneses. Algunes arxiconegudes com Bola de Drac, i o amb menor ressó, Sayuki.

Dialectes a la Gran Bretanya

Els lingüistes estan d'acord que no hi ha cap zona de parla anglesa que contingui tants dialectes com la Gran Bretanya.
Es creu que hi ha uns tretze dialectes marcats, però hi han autors que en compten quaranta-dos, nou a Escòcia, tres a Irlanda i trenta a Anglaterra i Gales. Per fer-nos una idea, només a les sis regions del nord d'Anglaterra s'han arribat a identificar disset maneres de pronunciar la paraula casa.

En el treball de "The linguistic Atlas of England" es van descobrir unes anomalies ben curioses. Als pobles de Berkshire de Kintbury, Boxford i Cold Ash estan separats per vuit milles però cada una fa referència a la jaqueta que ens posem a sobre de tota la roba d'una manera diferent a Kintbury greatcoat, a Boxford topcoat i a Cold Ash overcoat.

També és interessant la manera de fer referència al número 21 "twenty-one" o "one-and-twenty", aquestes dues versions es van alternant per tota l'illa. A Londres la gent diu "twenty-one" però a quaranta milles més al nord diran "one-and-twenty", a quaranta milles d'aquest punt tornen a dir "twenty-one" i així sucessivament.
Però la cosa es complica quan a Boston (Lincolnshire) fan servir "twenty-one" quan es fa referència a l'edat, però quan es fa referència a un nombre d'objectes utilitzen "one-and-twenty" i just a vint milles, a Louth utilitzen justament el contrari.

FW:FW: FW: Cadena de la sort

Quants cops hem rebut correus demanant que enviéssim aquell text a X persones perquè sinó tindríem mala sort durant X anys?

L'origen d'aquestes cadenes es remunta als anys que encara s'enviaven com a fet comú cartes en format paper. Un amic rebia una carta que bàsicament deia que aquella carta feia X temps que voltava el món i que per aconseguir la bona sort s'havia de fer 5 copies d'aquella carta i passar-la a amics o coneguts. A més a més anava complementat amb dos o tres exemples de persones que havien trencat la cadena i havien patit horribles desgràcies i/o persones que l'havien seguida i la bona sort els hi havia arribat normalment en forma de parella sentimental o diners.

Amb l'auge d'Internet aquest model es va traslladar als correus electrònics que amb la facilitat i cost zero van multiplicar el fenomen. Al principi es mantenia el mateix model que la carta escrita, però mica en mica han anat diversificant-se.

La majoria tenen el mateix format i busquen que s'envii amb amenaces de anys de mala sort, peticions, "si de debò ets amic meu m'ho tornaràs a enviar", o amb la promesa de rebre alguna cosa millor "si envies aquest correu a X persones et sortirà un vídeo molt divertit".

També hi han clàssics en aquest gènere, el de "hotmail tancarà i el messenger serà de pagament si no envies aquest missatge a 15 persones per saber que la teva compta està activa". Es evident que si això realment hagués de passar tothom rebria un correu de l'administració del hotmail mateixa, no d'un amic.

Un altre grandíssim problema d'aquesta mena de missatges es que la gent només clica el "foward" o "reenviar" i en el correu que envia hi queden marcades totes les adreces de correu dels contactes, i el següent probablement farà el mateix, i l'altre, i l'altre i l'altre. A part de la molèstia de no trobar el missatge que originalment s'enviava d'entre tanta llista de contactes hi ha un problema més greu els troyans que captures les adreces. Aquests troyans poden agafar totes aquestes adreces i utilitzar-les per enviar-hi spam que potser el rebrem d'un amic o d'un desconegut però que o poden ser pornogràfics o contenir virus.

Ja som molts que cada tant, quan estem farts que ens saturin el correu electronic amb bajanades que venim llegint des de que tenim correu electrònic (alguns ja fa deu anys) enviem un correu sarcastic demanant que la gent hi reflexioni.

(un fragment d'un exemple)

10.He depositado también todos mis ahorros en la cuenta de Amy Bruce, una pobre niña que está enferma en el hospital, más o menos 7000 veces. (Es curioso, esta niña tiene 8 años desde 1995...)

11. He sabido 170 veces que Msn Hotmail iba a cerrar mi cuenta.

12. Conozco la fórmula para no ser nunca más soltero. (Sólo es necesario escribir el nombre de una persona en un papel, pensar mucho en ella y después frotarse el culo dando vueltas en el sentido de las agujas del reloj alrededor de un 600)

13. He acumulado alrededor de 3000 años de mala suerte y he muerto 67 veces a causa de todas las cadenas que me han enviado.

14. He recibido no sé cuantas facturas ya que desde el uno de agosto se dice que MSN es de pago.

A Todos Muchas Gracias

IMPORTANTE: Si no envias este mail en los próximos 10 segundos, al menos a 8.500.000 personas, un dinosaurio azul vendrá a comer a tu familia mañana a las 17.30

Malauradament és poc efectiu i cada dia de manera autòmata la gent segueix reenviant textos de nul·la utilitat només per l'amenaça de que es tindrà anys de mala sort en l'amor.
Fins hi tot han sorgit diverses pàgines web que fomenten un moviment anti-cadenes i algunes com la següent en tenen un arxiu.

ROMPECADENAS

THE SPEECH ACCENT ARCHIVE

Fa un temps en un fòrum on l'anglès és l'idioma vehicular per gent d'arreu del món un usuari va tenir la idea de que els usuaris que volguessin és gravessin parlant un mateix text per poder sentir quines diferents veus i pronunciacions tenen la gent de llocs tant diferents com és la gran Bretanya, Itàlia, Israel, Alemanya, Austràlia, Portugal, Argentina o diferents estats americans.

Ja que qui ho va proposar està graduant-se en lingüística va proposar un paràgraf extret d'una web que precisament és dedica a això, estudiar els accents diferents de gent d'arreu del món.

El paràgraf escollit conté la majoria de consonants vocals de l'americà estàndard.

Please call Stella. Ask her to bring these things with her from the store: Six spoons of fresh snow peas, five thick slabs of blue cheese, and maybe a snack for her brother Bob. We also need a small plastic snake and a big toy frog for the kids. She can scoop these things into three red bags, and we will go meet her Wednesday at the train station.

Si es vol participar en el projecte es demana que la gravació sigui de qualitat i fan un seguit de preguntes. Com on es va néixer, quin és l'idioma nadiu i quins altres idiomes es coneix, edat, edat que es va començar a aprendre l'anglès i si va ser de manera acadèmica o natural i finalment si s'ha viscut en algun país angloparlant.

L'arxiu de totes les gravacions és molt complet. La llista està organitzada per llengües on parlants d'aquestes s'han gravat parlant en anglès. Es realment extensa i se'ns facilita una taula fonètica dels sons més comuns de cada llengua. Podem recercar per parlants o per regions en un atles.
Si volem més informació d'aquest tema hi ha una llista de bibliografia, pàgines web i fonètica en l'apartat recources.

la pàgina web del projecte:

THE SPEECH ACCENT ARCHIVE

Buscar la paritat en el llenguatge

Un dels dos llibres d'estil que hem estat treballant amb els companys del meu grup és el de l'ajuntament de Barcelona. Un dels temes és l'ús igualitari del llenguatge. Aquest ressalta les maneres de fer que els escrits siguin igualitaris i respectuosos amb ambdós gèneres.

La nostra llengua te una preeminència masculina per referir-se a un grup mixt o alguns càrrecs que encara no tenen equivalència. És evident que en algunes situacions si és força massa pot quedar un text poc natural.

Principis generals, evitar la subordinació del femení al masculí i que el text només sembli adreçat a persones d’un sol gènere. Per als formularis utilitzar construccions neutres i adequades tant per homes com per dones.

Maneres d’aconseguir neutralitat, aplicar les formes dobles adjuntant la terminació femenina desprès de la paraula separada per una barra o parèntesi. Si és possible es preferible escriure les dues formes completes de la mateixa paraula separat per una barra o un sota l’altre. Evitant sempre que no sigui massa repetitiu. Això es pot evitar utilitzant paraules neutres com “persona” o el nom del col·lectiu o càrrec.

Concordança i pronoms Per a les dificultats que comporta s’aplicaran les regles habituals de concordança d’adjectius i participis amb la forma masculina tot i que també hi hagin subjectes femenins. Si es dona la possibilitat s’afegirà el pronom en les dues formes.

Només d’oficis, càrrecs i professions Per referir s’hi de manera abstracte a un col·lectiu professional s’utilitzarà el masculí en tant a que no està marcat gramaticalment. Però per referir-nos a una persona sempre s’inclouran els dos generes.

Creació de càrrecs tant en masculí com en femení de diferent maneres, amb sufixos variables. Però n’hi ha d’invariables com telefonista o gerent.

Àcid Sulfuric

El llibre sota aquest títol és una violenta sàtira que incideix en la degradació de la programació televisiva on cada cop més es busca mostrar les dificultats i el patiment dels altres. L'autora ho porta fins a l'extrem creant un camp de concentració de gent escollida a l'atzar que es convertirà en un espectacle exitós pel seu funcionament semblant al "gran germà".

El seu funcionament és igual que un reallity show, però els concursants són segrestats a l'atzar i transportats amb un tren precintat a un camp de concentració. Aquests segueixen una dinàmica semblant als camps Nazis pel seu funcionament, però tot vigilat amb càmeres de televisió.

Fins hi tot s'han contractat persones que a prèvia entrevista, han demostrat insensibilitat, satisfacció amb humiliació d'altri i falta d'empatia. Pagats per la feina d'apallisar i humilia els condemnats sovint cada dia podran triar qui envien a la mort.

Els presoners també són degradats a un número de matricula per eliminar una part del que els identifica com a persones.

A partir de dos fragments intentaré il·lustrar part de la crítica del relat. El primer es situa durant l'estona del míser menjar a taula comenten quines escenes seran les que deuen agradar més al públic i entren en la discussió de qui és el culpable.

"-Els Kapos- va respondre un home.

-No: els organitzadors - va intervenir algú que no parlava mai.

-Els polítics, que no prohibeixen aquesta monstruositat - va dir la MDA 802.

-i vostè, Pannonique, què en pensa? - va interrogar l'EPJ 327. Es va fer un silenci, com cada vegada que l'atenció se centrava en ella.

- Penso que els majors culpables són els espectadors- va respondre.

- No és una mica injust? - va preguntar l'home- la gent torna d'un dia de feina, estan extenuats, moixos esgotats.

-Hi ha altres anals - va dir Pannonique.

-Sap perfectament que per a molta gent la programació televisiva sovint és l'únic tema de conversa. Per això tothom mira les mateixes coses: per no sentir-se desplaçat i tenir alguna cosa a compartir.

-Doncs que mirin tots una altra cosa- va dir la noia

-Seria el millor, evidentment.

-Ho diu com si fos una utopia- va continuar la Pannonique

- L'únic que han de fer és canviar de canal, que tampoc no és tan difícil.

- No hi estic d'acord - va declarar la MDA 802

-Evidentment, el públic s'equivoca. Però d'aquí a dir que són els majors culpables! Són un desastre passiu. Els organitzadors i els polítics són uns criminals mil vegades més grans.

-Els espectadors autoritzen i per tant creen la perversitat de totes els altres- va dir la Pannonique- Els polítics són l'emanació del públic. Pel que fa als organitzadors, són taurons que es limiten a esmunyir-se per les escletxes, es a dir, per tot arreu on hi hagi un mercat rendible. Els espectadors són culpables de formar un mercat rendible."

La culpa no recau mai en el consumidor que és per qui es creen aquesta mena de productes, el culpable es qui els crea. Aquesta és una de les idees que molta gent utilitza per defensar programes d'entreteniment escombraries, no te importància el fet que hi hagi gent que s'ho miri i en faci pujar les audiències sinó que qui el produeix faci servir estratègies tan baixes i morboses.
Però aquests no donarien aquesta mena de productes si no tinguessin un públic que els hi donés força. El fet que les mateixes víctimes defensin l'espectador revela l'actitud integrada que aquest no te poder de decisió i només accepta el que li ensenyen.

Per il·lustrar l'actitud dels espectadors he escollit un altre fragment de prop del final, quan el programa ha assumit el 100% de l'audiència:

"Els polítics, davant els seus aparells, brandaven el cap amb desesperació i deien:

-És terrible. Hauríem hagut d'intervenir-hi.

Als bars, persones repenjades a la barra diagnosticaven, amb els ulls clavats a la pantalla:

-Et dic que li ha arribat l'hora. És fastigós. Perquè no hi han fet res, els polítics? L'únic que havien de fer era prohibir aquesta mena de porqueria. No hi queda moralitat, al capdavant de l'estat, és l'únic que et puc dir.

Els benpensants pensaven bé en veu alta, amb el cap inclinat amb tristesa cap a l'aparell:

-Quin patiment! quin dia tan negre per a la humanitat! no tenim dret a no mirar-ho: haurem de donar testimoni de tot aquest horror, caldrà passar comptes. Quan arribi el moment, no direm pas que no hi érem.

[...] Els pares mostraven el programa als fills per explicar-los que era allò, el mal.
[...] El súmmum de la hipocresia el van atènyer els qui no tenien televisor, que es convidaven a casa dels veïns per veure Concentració i s'indignaven:

- Veient això, m'alegro de no tenir televisió!"

La hipocresia de quan tothom admet que un programa és degradant i inaceptable, però el miren. També reflecteix la falta d'empatia i l'habitualitat de veure els patiments humans en una pantalla. Avui en dia la violència està molt present a totes les televisions tornant indiferent als espectadors quan se'ls ensenya una massacre o un desastre natural on hi han persones morint o sobrevisquen al límit de les seves possibilitats.
Sovint sembla que si passa per una pantalla no és real, es crea una ficció de la realitat que permet aquesta actitud tan distant davant de situacions que podrien fer que aquests espectadors es replantegessin i conscienciessin sobre els factors que han provocat aquell fet.

Amélie Nothomb

Sens falta treu un llibre cada any d'entre 100 i 200 pàgines. És l'autora Belga nascuda a Japó (1967 Kobe) Amélie Nothomb. Un d'aquells autors d'estil tan peculiar que normalment o els adores o els odies.

La seva vida també surt en part de la norma, per culpa de la feina d'ambaixador del seu pare va viatjar de Japó a Xina, de Xina a Laos, de Laos a Bangladesh, de Bangladesh a Birmània, de Birmània als Estats Units, fins que als 17 anys va arribar a estudiar filología romànica al país natal dels seus pares, Bèlgica.

Aquest moviment internacional va marcar Nothomb, sobretot el país del sol naixent, on va pasar-hi la infantesa. Tant que te dos llibres dedicats a la seva experiència vital Japonesa. El primer, Métaphysique des tubes el narrador és un infant que es creu déu i ens explicarà la vida cotidiana i com va creixent fins al moment en que hagi de deixar el seu Japó adorat. Fet no només reflexa l'actitud dels infants on creuen controlar gran món sino també la costum japonesa de tractar els menors de tres anys com a petites divinitats.
El segon llibre és Stupeur et tremblements ens situa en el moment que desprès d'acabar la seva carrera decideix anar a viure al país on va nèixer. A partir d'aqui ens relata lde manera esperpentica experència de treballar per a una companyia japonèsa. El personatge entra com a treballadora important per la seva fluidesa tant en japonès com en francès però l'empresa la portarà a una degradació personal i professional.

L'últim llibre que es podria titllar d'autobiogràfic és Biographie de la faim on ens explica la resta dels seus viatges, la seva difícil adolescència amb la seva germana com a única companyia d'edat semblant. Totes dues van patir anorèxia (en part per això el títol del llibre) i totes dues van ser escriptores (però només Amélie va acabar dedicant-s'hi).

Contràriament el que es podria esperar, el seu llenguatge és molt pla i senzill, però aconsegueix transementre la profundiatat de les situacions que ens mostra.
Els seus personatges sovint són especialment bells i alhora caiguts en un abisme personal d'on lluitaràn per sortir-ne. Però les relacions humanes que descriu són terriblement destructives i intolerants.
Integra molt el tema de la memòria i els records de la infantesa, en part perquè ella mateixa recorda amb molta claretat la seva infantesa.


BIBLIOGRAFIA

• Hygiène de l'assassin, novel·la, 1992
• Le Sabotage amoureux, novel·la, 1992
• Légende un peu chinoise, conte, 1993
• Les Combustibles, novel·la, 1994
• Les Catilinaires,novel·la, 1995
• Péplum, novel·la, 1996
• Attentat, novel·la, 1997
• Mercure, novel·la, 1998
• Stupeur et tremblements, novel·la, 1999
  
• Le Mystère par excellence, novel·leta, 1999
• Métaphysique des tubes, novel·la, 2000
  
• Brillant comme une casserole, contes, 2000
• Cosmétique de l'ennemi, novel·la, 2001
• Aspirine, novel·leta, 2001
• Sans nom, novel·leta, 2001
• Robert des noms propres, 2002
• Antéchrista, 2003
  
• L'Entrée du Christ à Bruxelles, nouvel·leta, 2004
• Biographie de la faim*, novel·la, 2004
  
• Acide sulfurique, novel·la, 2005
  
• Journal d'Hirondelle, novel·la, 2006
  

Boques que ostenten riquesa

Des de Dushambé el president de Tayikistán, Ejmomalí Rajmónov ha fet unes declaracions a la cadena BBC on explicava la prohibició als mestres a portar peces dentals d'or i recomana als funcionaris estatals que substitueixin ponts i corones daurades per altres de més discretes i blanques. Els seus arguments es basen en la mala imatge que pot donar davant de les organitzacions internacionals alhora d'avaluar la pobresa del país.

Aquesta percepció és comprensible ja que a Àsia Central fa poc les dents d'or eren símbol de riquesa, fins hi tot es podien considerar part de la dot de les núvies.
També ho exemplifica el dictador de Turkeminstán, Saparmurat Niyázov que tot hi prohibir les dents d'or li agrada donar un aspecte daurat a les estàtues de la seva persona.

El nombre de pedagogs que porten dents d'or és d'un 10%, però de moment el ministeri d'educació ha volgut tranquil·litzar el col·lectiu assegurant que els mestres més grans no se'n veuran afectat ja que només s'aplicarà als joves.

Onomatopeies

La traducció literal d'onomatopeia del grec vol dir "creació de noms" el fem servir per imitar sons per escrit. Moltes onomatopeies canvien a les diferents llengües perquè han d'adaptar el so a la seva escriptura i fonètica particular. També es pot donar el cas que l'espècie d'animal tingui alguna diferència i soni diferent en aquella zona geogràfica.

Un exemple rellevant seria el de l'idioma japonès ja que és una de les llengües amb més onomatopeies. Moltes es fan servir en el vocabulari cotidia i tenen una gran diversitat pels diferents matisos de cada so i/o acció.

Zazah: El soroll del mar

Spanh: So provocat per un cop sec i ràpid.

Bocchan: Aquest és bastant curiós, és el soroll d’un objecte pesant o una persona cau a l’aigua

Gon: Soroll d’un impacte sobre una superfície rigida. També s’utilitza per soroll de campanes. També podria ser la variant “ gohhn” que pot ser també un cop al cap.

Dokan, soroll d’una explosió

Zuruzuruzuru, So de quan arrosseguem un objecte o una persona

DokiDoki, representa els batecs del cor.

Boki Boki per expressar el soroll de quan petem els dits

En anglès també s'utilitzen onomatopeies per fer referencia a accions, per exemple: Blink, Bang, Slam...

Però les millors onomatopeies per comparar les diferències són els sons d'animals i ens trobem exemples semblants com és el cas de l'ovella o alguns curiosos per exemple el gall.

Què fa un GOS?

Català: bup, bup
Anglès: woof, woof
Castellà: guau guau
Francès: uaf, uaf
Japonès: wan wan (o wai wai si es petit)

GAT:

Català/Castellà: miau
Anglès: meow
Japonès: nyaa

GALL:

Català/Castellà: kikiriki
Anglès: cock-a-doodle-doo
Japonès: kokekokkoo

GRANOTA:

Català/Castellà: croak croak
Anglès: ribbit ribbit.

OVELLA:

Català/Castellà: bee bee
Anglès: baa baa
Japonès: mee mee