HOMO VIDENS

Com indica el subtítol de l’obra, Homo Videns, la societat teledirigida, la intenció del llibre és fer una reflexió critica sobre la influencia que els mitjans de comunicació actuals estan exercint sobre la societat.

Abans de res Sartori remarca que no està en contra del progrés tecnològic i que és un fet inevitable que no ha de ser negatiu de per si. Ens posa els exemples de moltes altres mitjans anteriors que també van rebre fortes critiques, com l’enciclopèdia. A més a més la majoria d’instruments de comunicació han acabat amb altres efectes secundaries, el telègraf va acabar donant el monopoli de la informació a l’empresa dels cables o amb la radio la musicalització de la vida quotidiana.

Però la televisió ha suposat un canvi per la manera gràfica de mostrar el món on les paraules perden importància perquè es pot entendre parcialment fins hi tot sense entendre la llengua en que es transmet. Un gran canvi venint d’una cultura on l’explicació del món era per la paraula, i amb noves generacions que han vist televisió fins hi tot abans de saber llegir i escriure.

Això ha tingut la conseqüència de l’empobriment de la capacitat d’entendre el coneixement ja que el nostre món també es mou amb conceptes dels que no podem veure ni percebre i per tant transformar-ho en imatge atrofia la capacitat d’abstracció (empobrint-lo, reduint-ne el significat) i per tant d’entendre.

Fent referència a Internet, creu que pot superar la televisió pel diàleg actiu que fomenta i que la televisió només podrà ser salvada si s’especialitza. Però tot i així podem veure el que volem i quan volem a la xarxa.

Però no hi veu només avantatges, contra la idea que la xarxa pot augmentar la cultura, també creu que un nen crescut amb la televisió ja no tindrà la capacitat d’abstracció per trobar i utilitzar el fons de cultura de la xarxa i que els estudiosos l’utilitzaran poc. Perquè tot i que com tot, pot ser utilitzat tant per be com per mal, de manera general no s’utilitza per buscar cultura sinó per perdre el temps

Perquè tot i que pot ser utilitzat tant per bé com per mal la gent no hi busca cultura, sinó que “hi perd el temps”. Amb el potencial perill de perdre el sentit de la realitat en la cibernavegació amb la possibilitat de ser manipulat pel món imaginari que es pot crear i que la pròxima generació siguin uns nens eterns somiadors.

Seguidament tracta l’opinió teledirigida, comparant la televisió amb el demiürg que desprès de la infància segueix controlant l’adult amb la informació que li proporciona i li condicionen la opinió. No reflexa els canvis de la societat sinó que els promou.

En el cas del es enquestes uns pocs dicten la opinió de la majoria. Respostes que han estat condicionades ja la formula de la pregunta i/o la demanda d’una resposta immediata i per tant no reflexionada. Un altre mètode també utilitzat es demanar opinió a cegues sobre temes que una majoria de gent no te els coneixements per respondre.

Perquè estar informat no vol dir comprendre ni entendre, destaca dos tipus de desconeixement, la subinformació per insuficient i la desinformació per distorsió.

La distorsió que ell tracte és pel fet que s’ha d’estar en el lloc de la noticia perquè si no hi ha imatge no hi ha noticia, i aquí comença la degradació en d’utilització excessiva d’imatges d’arxiu que no sempre s’adiuen als continguts que es volen mostrar.

L’exemple dels “països perillosos” que pràcticament no existeixen perquè no se’n poden aconseguir imatges i per tant s’estan “protegint “ d’alguna manera aquests països sense llibertat on segueixen els conflictes sense que s’hi intenti posar remei.

Amb la inundació de trivialitats i successos es per el valor de la informació, provocant un desinterès per d’internacionalitat no espectacular.

Culpa la televisió perquè no fa arribar la informació i les eines per entendre per això , al no tenir el bagatge per comprendre acaba passant i caient només amb les trivivialitats que els proporcionen.

I això es perillós perquè evidentment la televiso també menteix i la persona que ha estat “ensinistrada” per la televisió tindrà menys sentit crític per distingir la veritat de la mentida que aquell que encara ha estat ensenyat en la utilització de símbols abstractes que ajuden a distingir.

En política també remarca els exemples de personatges politics que amb poca organització de partit però un gran suport televisiu han arribat al poder. No preveu que això faci desaparèixer els partits però si que els obliga a transformar-se.

Finalment en els últims capítols fa una crida a la presa de consciencia primer per poder començar a canviar. Referent a l’ensenyament creu que s’haurien d’implicar més pel futur dels nens que avui en dia només s’avorreixen a les escoles on cada cop es perd més la lectura i escriptura, i no buscar solucions emplenant-les d’aparells, sinó només els necessàries per donar un ensenyament tècnic i pautat. I per acabar també acusa la premsa escrita d’intentar a la desesperada assemblar-se cada cop més als formats televisius en comptes de fer-ne crítica.