Una pantalla per no estar sol

"La tele em fa companyia" és la frase més habitual que respon la gent quan se li pregunta perquè tan bon punt entren a casa engeguen el televisor.

Es podria entendre si fos el cas d'un programa de música o potser fins hi tot de debat, però per això també hi han els programes radiofònics. Si tenim en compte el que explicava Sartori en el seu Homo videns, la força de la televisió són les imatges que ens arriben, el missatge parlat cau en segon terme. I és segueix necessitant aquesta veu parlant, aquests sons, encara que no tinguin rellevància.

Llavors quina és la raó? Penso que potser és la por al silenci. Avui en dia no estem acostumats a seure en algun lloc sense que hi hagin sons, a la majoria de botigues hi ha la radio, a les consultes del fisioterapeuta, als lavabos dels cinemes, molts carrers ja tenen fil musical... I si no ja ens el proporcionem nosaltres mateixos amb l'mp3 o l'ipod, sempre hem de portar música, fins hi tot per anar a comprar el pa a la botiga de la cantonada. Jo mateixa sovint escolto la radio en els trajectes a peu. Però també he d'admetre que gaudeixo quan baixo al casc antic a fer un encarreg, pots escoltar els sons que ens envolten, són més dels que ens imaginem. I tampoc ha de ser avorrit no tenim els nostres propis pensaments? Crec que avui en dia amb prou feines poden quedar persones que caminen distretes en les seves pròpies idees, si no és l'mp3 és el mòbil.
Una altra cosa que ens impossibilita es de parlar amb la persona que coíndicim a l'ascensor, a la botiga... Si portem música estem tancats en el nostre món individual i interacció amb altres persones acaba essent pràcticament nul·la.

I l'extensió d'aquest aïllament és arribar a casa apagar l'mp3 i engegar la televisió, preparar el dinar mentre sent aquests sons que ens diuen que no estem sols, para la taula i per exemple arriba un parent que també ve a dinar. Dinen junts mentre miren una serie, possiblement s'explicaran alguna anècdota però és poc probable que entaulin una conversa seguida que no consisteixi en comentaris del que passa a la pantalla. Acabat l'àpat, si s'ha de marxar s'apagarà, sinó potser el petit de la família s'hi enganxarà per veure els dibuixos animats, o farà feina mentre la pantalla escup imatges constantment. I segurament la mateixa situació es donarà a l'hora de sopar, mentre tothom volta per la casa la pantalla seguirà il·luminada, quan tots junts sopin, potser miraran un programa, o simplement la mantindran perquè hi hagi un so de fons.

Em pregunto, tanta por fa el silenci a taula (si no hi ha una raó negativa)? Saber les anècdotes del dia dels familiars, explicar les pròpies, treure a debat un tema i conèixer les opinions dels propers i defensar les pròpies, tot això és possible sense massa esforç que fomenta la comunicació, un element indispensable en les relacions personals i la vida social.
A més a més és realment positiu ser bombardejats amb milions d'imatges sense donar-hi una lectura critica conscient? No en sóc cap experta, però està demostrat que inconscientment guardem tota aquesta informació que ens entra sense filtre.

Evidentment no estic titllant a ningú d'antisocial o poc sociable pel fet de deixar la televisió engegada. Però trobo que és una reflexió important preguntar-nos el perquè d'aquest comportament, perquè sovint no hi ha resposta amb fonament és "perquè si" res més. Estem dins del que s'anomena la societat de la comunicació amb un munt de maneres de fer arribar un missatge a una altra persona, telefon, mòbil, Internet... i precisament estem perdent el més elemental que és dirigir la paraula al nostre receptor.