HOMO VIDENS

Com indica el subtítol de l’obra, Homo Videns, la societat teledirigida, la intenció del llibre és fer una reflexió critica sobre la influencia que els mitjans de comunicació actuals estan exercint sobre la societat.

Abans de res Sartori remarca que no està en contra del progrés tecnològic i que és un fet inevitable que no ha de ser negatiu de per si. Ens posa els exemples de moltes altres mitjans anteriors que també van rebre fortes critiques, com l’enciclopèdia. A més a més la majoria d’instruments de comunicació han acabat amb altres efectes secundaries, el telègraf va acabar donant el monopoli de la informació a l’empresa dels cables o amb la radio la musicalització de la vida quotidiana.

Però la televisió ha suposat un canvi per la manera gràfica de mostrar el món on les paraules perden importància perquè es pot entendre parcialment fins hi tot sense entendre la llengua en que es transmet. Un gran canvi venint d’una cultura on l’explicació del món era per la paraula, i amb noves generacions que han vist televisió fins hi tot abans de saber llegir i escriure.

Això ha tingut la conseqüència de l’empobriment de la capacitat d’entendre el coneixement ja que el nostre món també es mou amb conceptes dels que no podem veure ni percebre i per tant transformar-ho en imatge atrofia la capacitat d’abstracció (empobrint-lo, reduint-ne el significat) i per tant d’entendre.

Fent referència a Internet, creu que pot superar la televisió pel diàleg actiu que fomenta i que la televisió només podrà ser salvada si s’especialitza. Però tot i així podem veure el que volem i quan volem a la xarxa.

Però no hi veu només avantatges, contra la idea que la xarxa pot augmentar la cultura, també creu que un nen crescut amb la televisió ja no tindrà la capacitat d’abstracció per trobar i utilitzar el fons de cultura de la xarxa i que els estudiosos l’utilitzaran poc. Perquè tot i que com tot, pot ser utilitzat tant per be com per mal, de manera general no s’utilitza per buscar cultura sinó per perdre el temps

Perquè tot i que pot ser utilitzat tant per bé com per mal la gent no hi busca cultura, sinó que “hi perd el temps”. Amb el potencial perill de perdre el sentit de la realitat en la cibernavegació amb la possibilitat de ser manipulat pel món imaginari que es pot crear i que la pròxima generació siguin uns nens eterns somiadors.

Seguidament tracta l’opinió teledirigida, comparant la televisió amb el demiürg que desprès de la infància segueix controlant l’adult amb la informació que li proporciona i li condicionen la opinió. No reflexa els canvis de la societat sinó que els promou.

En el cas del es enquestes uns pocs dicten la opinió de la majoria. Respostes que han estat condicionades ja la formula de la pregunta i/o la demanda d’una resposta immediata i per tant no reflexionada. Un altre mètode també utilitzat es demanar opinió a cegues sobre temes que una majoria de gent no te els coneixements per respondre.

Perquè estar informat no vol dir comprendre ni entendre, destaca dos tipus de desconeixement, la subinformació per insuficient i la desinformació per distorsió.

La distorsió que ell tracte és pel fet que s’ha d’estar en el lloc de la noticia perquè si no hi ha imatge no hi ha noticia, i aquí comença la degradació en d’utilització excessiva d’imatges d’arxiu que no sempre s’adiuen als continguts que es volen mostrar.

L’exemple dels “països perillosos” que pràcticament no existeixen perquè no se’n poden aconseguir imatges i per tant s’estan “protegint “ d’alguna manera aquests països sense llibertat on segueixen els conflictes sense que s’hi intenti posar remei.

Amb la inundació de trivialitats i successos es per el valor de la informació, provocant un desinterès per d’internacionalitat no espectacular.

Culpa la televisió perquè no fa arribar la informació i les eines per entendre per això , al no tenir el bagatge per comprendre acaba passant i caient només amb les trivivialitats que els proporcionen.

I això es perillós perquè evidentment la televiso també menteix i la persona que ha estat “ensinistrada” per la televisió tindrà menys sentit crític per distingir la veritat de la mentida que aquell que encara ha estat ensenyat en la utilització de símbols abstractes que ajuden a distingir.

En política també remarca els exemples de personatges politics que amb poca organització de partit però un gran suport televisiu han arribat al poder. No preveu que això faci desaparèixer els partits però si que els obliga a transformar-se.

Finalment en els últims capítols fa una crida a la presa de consciencia primer per poder començar a canviar. Referent a l’ensenyament creu que s’haurien d’implicar més pel futur dels nens que avui en dia només s’avorreixen a les escoles on cada cop es perd més la lectura i escriptura, i no buscar solucions emplenant-les d’aparells, sinó només els necessàries per donar un ensenyament tècnic i pautat. I per acabar també acusa la premsa escrita d’intentar a la desesperada assemblar-se cada cop més als formats televisius en comptes de fer-ne crítica.

Haiku

"Haiku és simplement el que està succeint en aquest lloc, en aquest moment". Basho.

El haiku és una forma d'expressió poètica d'origen japonès en que es combinen 17 síl·labes en tres versos, generalment 5, 7, 5 (que en català 4, 6, 4), que se solen presentar aïllats i sense rima, s'inspiren en l'observació de la natura i normalment contenen alguna referència a l'estació de l'any en que s'escriuen.

És la única forma literària japonesa que ha influït àmpliament i que ha aconseguit una acceptació universal. Per la senzillesa dels poemes, ha trobat divulgació no solament entre poetes, sinó també entre gent corrent. Avui en dia s'escriu haiku en tot el món.

La seva intenció és narrrar l'essència d'un moment on l'home es troba en contacte amb la natura. Crea tensió entre elements que contrasten entre ells, com per exemple moviment i inactivitat, canvi i continuïtat.El haiku no ensenya res, no conté significats ocults. Són expressions simples que produeixen una ressonància en l'interior, crea un lloc en la ment per a la imatge pura. Aquesta ressonància, la creació d'aquest lloc, és on es troba el poder del haiku.

Si us interessen els Haikus l'autor J.N. Santaeulàlia juntament amb Jordi Pagès van publicar un llibre de haikus, Marea Baixa, traduïts al català amb la seva corresponent cal·ligrafia original. Per fer un tastet us en reprodueixo dos:

Shirotsubaki
otsuru oto nomi
tsukiyo kana

Blanques camèlies
que cauen: l'únic so
d'aquesta nit de lluna.

Rankô


Suzushisa ya
ishidôrô no
ana no umi

Quina frescor!
Per l'ull de la llanterna
es veu el mar

Shiki

Viatge a l'oest

És una obra clàssica de la literatura xinesa i probablement la més coneguda entre els adolescents xinesos. Va ser publicada de forma anònima l’any 1590. La historia explica una versió mitològica i fictícia de les aventures del monjo budista Xuansang (602-664) en una peregrinació a l’ Índia per aconseguir uns textos religiosos.

A la novel·la, el monjo Xuanzang es cridat per bodhisattva Guan Yin per un viatge a l’Índia per aconseguir unes copies de sutres budistes que no estan a Xina. En el seu viatge l’acompanyen tres deixebles: El rei mico Sun Wukong, el monstre-porc Zhu Wuneng i un dimoni aquàtic anomenat Sha Wujing, els quals han acceptat ajudar-lo en el viatge com a penitencia pels seus pecats passats. El mateix cavall que munta Xuanzang és un príncep dragó.

Alguns erudits han proposat que el llibre sigui una sàtira del govern xinès d’aquella època ja que en la novel·la esta molt present el rerafons religiós i mitològic de la cultura xinesa i el seu sistema de valors. I en quant al treball literari s’ha de dir que és una obre d’una gran qualitat que està inclosa entre les quatre novel·les clàssiques xineses juntament amb els tres regnes de Luo Guanzhong, a la riba de l’aigua de Shi Nai’an i el somni del pavellò vermell de cao xuequin

Part d’aquesta popularitat ve pel fet que la historia esta composta en diferents nivells. Es una historia d’aventures, te un gran contingut espiritual i és una metàfora en la que un grup de peregrins, en el seu viatge cap a l’Índia, avancen a més a més en el seu viatge personal cap a la il·luminació.

La novel·la ha estat adaptada diverses vegades al cinema i a l’animació, tan dins com fora de Xina. Servint també d’inspiració per a series japoneses. Algunes arxiconegudes com Bola de Drac, i o amb menor ressó, Sayuki.

Dialectes a la Gran Bretanya

Els lingüistes estan d'acord que no hi ha cap zona de parla anglesa que contingui tants dialectes com la Gran Bretanya.
Es creu que hi ha uns tretze dialectes marcats, però hi han autors que en compten quaranta-dos, nou a Escòcia, tres a Irlanda i trenta a Anglaterra i Gales. Per fer-nos una idea, només a les sis regions del nord d'Anglaterra s'han arribat a identificar disset maneres de pronunciar la paraula casa.

En el treball de "The linguistic Atlas of England" es van descobrir unes anomalies ben curioses. Als pobles de Berkshire de Kintbury, Boxford i Cold Ash estan separats per vuit milles però cada una fa referència a la jaqueta que ens posem a sobre de tota la roba d'una manera diferent a Kintbury greatcoat, a Boxford topcoat i a Cold Ash overcoat.

També és interessant la manera de fer referència al número 21 "twenty-one" o "one-and-twenty", aquestes dues versions es van alternant per tota l'illa. A Londres la gent diu "twenty-one" però a quaranta milles més al nord diran "one-and-twenty", a quaranta milles d'aquest punt tornen a dir "twenty-one" i així sucessivament.
Però la cosa es complica quan a Boston (Lincolnshire) fan servir "twenty-one" quan es fa referència a l'edat, però quan es fa referència a un nombre d'objectes utilitzen "one-and-twenty" i just a vint milles, a Louth utilitzen justament el contrari.

FW:FW: FW: Cadena de la sort

Quants cops hem rebut correus demanant que enviéssim aquell text a X persones perquè sinó tindríem mala sort durant X anys?

L'origen d'aquestes cadenes es remunta als anys que encara s'enviaven com a fet comú cartes en format paper. Un amic rebia una carta que bàsicament deia que aquella carta feia X temps que voltava el món i que per aconseguir la bona sort s'havia de fer 5 copies d'aquella carta i passar-la a amics o coneguts. A més a més anava complementat amb dos o tres exemples de persones que havien trencat la cadena i havien patit horribles desgràcies i/o persones que l'havien seguida i la bona sort els hi havia arribat normalment en forma de parella sentimental o diners.

Amb l'auge d'Internet aquest model es va traslladar als correus electrònics que amb la facilitat i cost zero van multiplicar el fenomen. Al principi es mantenia el mateix model que la carta escrita, però mica en mica han anat diversificant-se.

La majoria tenen el mateix format i busquen que s'envii amb amenaces de anys de mala sort, peticions, "si de debò ets amic meu m'ho tornaràs a enviar", o amb la promesa de rebre alguna cosa millor "si envies aquest correu a X persones et sortirà un vídeo molt divertit".

També hi han clàssics en aquest gènere, el de "hotmail tancarà i el messenger serà de pagament si no envies aquest missatge a 15 persones per saber que la teva compta està activa". Es evident que si això realment hagués de passar tothom rebria un correu de l'administració del hotmail mateixa, no d'un amic.

Un altre grandíssim problema d'aquesta mena de missatges es que la gent només clica el "foward" o "reenviar" i en el correu que envia hi queden marcades totes les adreces de correu dels contactes, i el següent probablement farà el mateix, i l'altre, i l'altre i l'altre. A part de la molèstia de no trobar el missatge que originalment s'enviava d'entre tanta llista de contactes hi ha un problema més greu els troyans que captures les adreces. Aquests troyans poden agafar totes aquestes adreces i utilitzar-les per enviar-hi spam que potser el rebrem d'un amic o d'un desconegut però que o poden ser pornogràfics o contenir virus.

Ja som molts que cada tant, quan estem farts que ens saturin el correu electronic amb bajanades que venim llegint des de que tenim correu electrònic (alguns ja fa deu anys) enviem un correu sarcastic demanant que la gent hi reflexioni.

(un fragment d'un exemple)

10.He depositado también todos mis ahorros en la cuenta de Amy Bruce, una pobre niña que está enferma en el hospital, más o menos 7000 veces. (Es curioso, esta niña tiene 8 años desde 1995...)

11. He sabido 170 veces que Msn Hotmail iba a cerrar mi cuenta.

12. Conozco la fórmula para no ser nunca más soltero. (Sólo es necesario escribir el nombre de una persona en un papel, pensar mucho en ella y después frotarse el culo dando vueltas en el sentido de las agujas del reloj alrededor de un 600)

13. He acumulado alrededor de 3000 años de mala suerte y he muerto 67 veces a causa de todas las cadenas que me han enviado.

14. He recibido no sé cuantas facturas ya que desde el uno de agosto se dice que MSN es de pago.

A Todos Muchas Gracias

IMPORTANTE: Si no envias este mail en los próximos 10 segundos, al menos a 8.500.000 personas, un dinosaurio azul vendrá a comer a tu familia mañana a las 17.30

Malauradament és poc efectiu i cada dia de manera autòmata la gent segueix reenviant textos de nul·la utilitat només per l'amenaça de que es tindrà anys de mala sort en l'amor.
Fins hi tot han sorgit diverses pàgines web que fomenten un moviment anti-cadenes i algunes com la següent en tenen un arxiu.

ROMPECADENAS

THE SPEECH ACCENT ARCHIVE

Fa un temps en un fòrum on l'anglès és l'idioma vehicular per gent d'arreu del món un usuari va tenir la idea de que els usuaris que volguessin és gravessin parlant un mateix text per poder sentir quines diferents veus i pronunciacions tenen la gent de llocs tant diferents com és la gran Bretanya, Itàlia, Israel, Alemanya, Austràlia, Portugal, Argentina o diferents estats americans.

Ja que qui ho va proposar està graduant-se en lingüística va proposar un paràgraf extret d'una web que precisament és dedica a això, estudiar els accents diferents de gent d'arreu del món.

El paràgraf escollit conté la majoria de consonants vocals de l'americà estàndard.

Please call Stella. Ask her to bring these things with her from the store: Six spoons of fresh snow peas, five thick slabs of blue cheese, and maybe a snack for her brother Bob. We also need a small plastic snake and a big toy frog for the kids. She can scoop these things into three red bags, and we will go meet her Wednesday at the train station.

Si es vol participar en el projecte es demana que la gravació sigui de qualitat i fan un seguit de preguntes. Com on es va néixer, quin és l'idioma nadiu i quins altres idiomes es coneix, edat, edat que es va començar a aprendre l'anglès i si va ser de manera acadèmica o natural i finalment si s'ha viscut en algun país angloparlant.

L'arxiu de totes les gravacions és molt complet. La llista està organitzada per llengües on parlants d'aquestes s'han gravat parlant en anglès. Es realment extensa i se'ns facilita una taula fonètica dels sons més comuns de cada llengua. Podem recercar per parlants o per regions en un atles.
Si volem més informació d'aquest tema hi ha una llista de bibliografia, pàgines web i fonètica en l'apartat recources.

la pàgina web del projecte:

THE SPEECH ACCENT ARCHIVE

Buscar la paritat en el llenguatge

Un dels dos llibres d'estil que hem estat treballant amb els companys del meu grup és el de l'ajuntament de Barcelona. Un dels temes és l'ús igualitari del llenguatge. Aquest ressalta les maneres de fer que els escrits siguin igualitaris i respectuosos amb ambdós gèneres.

La nostra llengua te una preeminència masculina per referir-se a un grup mixt o alguns càrrecs que encara no tenen equivalència. És evident que en algunes situacions si és força massa pot quedar un text poc natural.

Principis generals, evitar la subordinació del femení al masculí i que el text només sembli adreçat a persones d’un sol gènere. Per als formularis utilitzar construccions neutres i adequades tant per homes com per dones.

Maneres d’aconseguir neutralitat, aplicar les formes dobles adjuntant la terminació femenina desprès de la paraula separada per una barra o parèntesi. Si és possible es preferible escriure les dues formes completes de la mateixa paraula separat per una barra o un sota l’altre. Evitant sempre que no sigui massa repetitiu. Això es pot evitar utilitzant paraules neutres com “persona” o el nom del col·lectiu o càrrec.

Concordança i pronoms Per a les dificultats que comporta s’aplicaran les regles habituals de concordança d’adjectius i participis amb la forma masculina tot i que també hi hagin subjectes femenins. Si es dona la possibilitat s’afegirà el pronom en les dues formes.

Només d’oficis, càrrecs i professions Per referir s’hi de manera abstracte a un col·lectiu professional s’utilitzarà el masculí en tant a que no està marcat gramaticalment. Però per referir-nos a una persona sempre s’inclouran els dos generes.

Creació de càrrecs tant en masculí com en femení de diferent maneres, amb sufixos variables. Però n’hi ha d’invariables com telefonista o gerent.

Àcid Sulfuric

El llibre sota aquest títol és una violenta sàtira que incideix en la degradació de la programació televisiva on cada cop més es busca mostrar les dificultats i el patiment dels altres. L'autora ho porta fins a l'extrem creant un camp de concentració de gent escollida a l'atzar que es convertirà en un espectacle exitós pel seu funcionament semblant al "gran germà".

El seu funcionament és igual que un reallity show, però els concursants són segrestats a l'atzar i transportats amb un tren precintat a un camp de concentració. Aquests segueixen una dinàmica semblant als camps Nazis pel seu funcionament, però tot vigilat amb càmeres de televisió.

Fins hi tot s'han contractat persones que a prèvia entrevista, han demostrat insensibilitat, satisfacció amb humiliació d'altri i falta d'empatia. Pagats per la feina d'apallisar i humilia els condemnats sovint cada dia podran triar qui envien a la mort.

Els presoners també són degradats a un número de matricula per eliminar una part del que els identifica com a persones.

A partir de dos fragments intentaré il·lustrar part de la crítica del relat. El primer es situa durant l'estona del míser menjar a taula comenten quines escenes seran les que deuen agradar més al públic i entren en la discussió de qui és el culpable.

"-Els Kapos- va respondre un home.

-No: els organitzadors - va intervenir algú que no parlava mai.

-Els polítics, que no prohibeixen aquesta monstruositat - va dir la MDA 802.

-i vostè, Pannonique, què en pensa? - va interrogar l'EPJ 327. Es va fer un silenci, com cada vegada que l'atenció se centrava en ella.

- Penso que els majors culpables són els espectadors- va respondre.

- No és una mica injust? - va preguntar l'home- la gent torna d'un dia de feina, estan extenuats, moixos esgotats.

-Hi ha altres anals - va dir Pannonique.

-Sap perfectament que per a molta gent la programació televisiva sovint és l'únic tema de conversa. Per això tothom mira les mateixes coses: per no sentir-se desplaçat i tenir alguna cosa a compartir.

-Doncs que mirin tots una altra cosa- va dir la noia

-Seria el millor, evidentment.

-Ho diu com si fos una utopia- va continuar la Pannonique

- L'únic que han de fer és canviar de canal, que tampoc no és tan difícil.

- No hi estic d'acord - va declarar la MDA 802

-Evidentment, el públic s'equivoca. Però d'aquí a dir que són els majors culpables! Són un desastre passiu. Els organitzadors i els polítics són uns criminals mil vegades més grans.

-Els espectadors autoritzen i per tant creen la perversitat de totes els altres- va dir la Pannonique- Els polítics són l'emanació del públic. Pel que fa als organitzadors, són taurons que es limiten a esmunyir-se per les escletxes, es a dir, per tot arreu on hi hagi un mercat rendible. Els espectadors són culpables de formar un mercat rendible."

La culpa no recau mai en el consumidor que és per qui es creen aquesta mena de productes, el culpable es qui els crea. Aquesta és una de les idees que molta gent utilitza per defensar programes d'entreteniment escombraries, no te importància el fet que hi hagi gent que s'ho miri i en faci pujar les audiències sinó que qui el produeix faci servir estratègies tan baixes i morboses.
Però aquests no donarien aquesta mena de productes si no tinguessin un públic que els hi donés força. El fet que les mateixes víctimes defensin l'espectador revela l'actitud integrada que aquest no te poder de decisió i només accepta el que li ensenyen.

Per il·lustrar l'actitud dels espectadors he escollit un altre fragment de prop del final, quan el programa ha assumit el 100% de l'audiència:

"Els polítics, davant els seus aparells, brandaven el cap amb desesperació i deien:

-És terrible. Hauríem hagut d'intervenir-hi.

Als bars, persones repenjades a la barra diagnosticaven, amb els ulls clavats a la pantalla:

-Et dic que li ha arribat l'hora. És fastigós. Perquè no hi han fet res, els polítics? L'únic que havien de fer era prohibir aquesta mena de porqueria. No hi queda moralitat, al capdavant de l'estat, és l'únic que et puc dir.

Els benpensants pensaven bé en veu alta, amb el cap inclinat amb tristesa cap a l'aparell:

-Quin patiment! quin dia tan negre per a la humanitat! no tenim dret a no mirar-ho: haurem de donar testimoni de tot aquest horror, caldrà passar comptes. Quan arribi el moment, no direm pas que no hi érem.

[...] Els pares mostraven el programa als fills per explicar-los que era allò, el mal.
[...] El súmmum de la hipocresia el van atènyer els qui no tenien televisor, que es convidaven a casa dels veïns per veure Concentració i s'indignaven:

- Veient això, m'alegro de no tenir televisió!"

La hipocresia de quan tothom admet que un programa és degradant i inaceptable, però el miren. També reflecteix la falta d'empatia i l'habitualitat de veure els patiments humans en una pantalla. Avui en dia la violència està molt present a totes les televisions tornant indiferent als espectadors quan se'ls ensenya una massacre o un desastre natural on hi han persones morint o sobrevisquen al límit de les seves possibilitats.
Sovint sembla que si passa per una pantalla no és real, es crea una ficció de la realitat que permet aquesta actitud tan distant davant de situacions que podrien fer que aquests espectadors es replantegessin i conscienciessin sobre els factors que han provocat aquell fet.

Amélie Nothomb

Sens falta treu un llibre cada any d'entre 100 i 200 pàgines. És l'autora Belga nascuda a Japó (1967 Kobe) Amélie Nothomb. Un d'aquells autors d'estil tan peculiar que normalment o els adores o els odies.

La seva vida també surt en part de la norma, per culpa de la feina d'ambaixador del seu pare va viatjar de Japó a Xina, de Xina a Laos, de Laos a Bangladesh, de Bangladesh a Birmània, de Birmània als Estats Units, fins que als 17 anys va arribar a estudiar filología romànica al país natal dels seus pares, Bèlgica.

Aquest moviment internacional va marcar Nothomb, sobretot el país del sol naixent, on va pasar-hi la infantesa. Tant que te dos llibres dedicats a la seva experiència vital Japonesa. El primer, Métaphysique des tubes el narrador és un infant que es creu déu i ens explicarà la vida cotidiana i com va creixent fins al moment en que hagi de deixar el seu Japó adorat. Fet no només reflexa l'actitud dels infants on creuen controlar gran món sino també la costum japonesa de tractar els menors de tres anys com a petites divinitats.
El segon llibre és Stupeur et tremblements ens situa en el moment que desprès d'acabar la seva carrera decideix anar a viure al país on va nèixer. A partir d'aqui ens relata lde manera esperpentica experència de treballar per a una companyia japonèsa. El personatge entra com a treballadora important per la seva fluidesa tant en japonès com en francès però l'empresa la portarà a una degradació personal i professional.

L'últim llibre que es podria titllar d'autobiogràfic és Biographie de la faim on ens explica la resta dels seus viatges, la seva difícil adolescència amb la seva germana com a única companyia d'edat semblant. Totes dues van patir anorèxia (en part per això el títol del llibre) i totes dues van ser escriptores (però només Amélie va acabar dedicant-s'hi).

Contràriament el que es podria esperar, el seu llenguatge és molt pla i senzill, però aconsegueix transementre la profundiatat de les situacions que ens mostra.
Els seus personatges sovint són especialment bells i alhora caiguts en un abisme personal d'on lluitaràn per sortir-ne. Però les relacions humanes que descriu són terriblement destructives i intolerants.
Integra molt el tema de la memòria i els records de la infantesa, en part perquè ella mateixa recorda amb molta claretat la seva infantesa.


BIBLIOGRAFIA

• Hygiène de l'assassin, novel·la, 1992
• Le Sabotage amoureux, novel·la, 1992
• Légende un peu chinoise, conte, 1993
• Les Combustibles, novel·la, 1994
• Les Catilinaires,novel·la, 1995
• Péplum, novel·la, 1996
• Attentat, novel·la, 1997
• Mercure, novel·la, 1998
• Stupeur et tremblements, novel·la, 1999
  
• Le Mystère par excellence, novel·leta, 1999
• Métaphysique des tubes, novel·la, 2000
  
• Brillant comme une casserole, contes, 2000
• Cosmétique de l'ennemi, novel·la, 2001
• Aspirine, novel·leta, 2001
• Sans nom, novel·leta, 2001
• Robert des noms propres, 2002
• Antéchrista, 2003
  
• L'Entrée du Christ à Bruxelles, nouvel·leta, 2004
• Biographie de la faim*, novel·la, 2004
  
• Acide sulfurique, novel·la, 2005
  
• Journal d'Hirondelle, novel·la, 2006
  

Boques que ostenten riquesa

Des de Dushambé el president de Tayikistán, Ejmomalí Rajmónov ha fet unes declaracions a la cadena BBC on explicava la prohibició als mestres a portar peces dentals d'or i recomana als funcionaris estatals que substitueixin ponts i corones daurades per altres de més discretes i blanques. Els seus arguments es basen en la mala imatge que pot donar davant de les organitzacions internacionals alhora d'avaluar la pobresa del país.

Aquesta percepció és comprensible ja que a Àsia Central fa poc les dents d'or eren símbol de riquesa, fins hi tot es podien considerar part de la dot de les núvies.
També ho exemplifica el dictador de Turkeminstán, Saparmurat Niyázov que tot hi prohibir les dents d'or li agrada donar un aspecte daurat a les estàtues de la seva persona.

El nombre de pedagogs que porten dents d'or és d'un 10%, però de moment el ministeri d'educació ha volgut tranquil·litzar el col·lectiu assegurant que els mestres més grans no se'n veuran afectat ja que només s'aplicarà als joves.

Onomatopeies

La traducció literal d'onomatopeia del grec vol dir "creació de noms" el fem servir per imitar sons per escrit. Moltes onomatopeies canvien a les diferents llengües perquè han d'adaptar el so a la seva escriptura i fonètica particular. També es pot donar el cas que l'espècie d'animal tingui alguna diferència i soni diferent en aquella zona geogràfica.

Un exemple rellevant seria el de l'idioma japonès ja que és una de les llengües amb més onomatopeies. Moltes es fan servir en el vocabulari cotidia i tenen una gran diversitat pels diferents matisos de cada so i/o acció.

Zazah: El soroll del mar

Spanh: So provocat per un cop sec i ràpid.

Bocchan: Aquest és bastant curiós, és el soroll d’un objecte pesant o una persona cau a l’aigua

Gon: Soroll d’un impacte sobre una superfície rigida. També s’utilitza per soroll de campanes. També podria ser la variant “ gohhn” que pot ser també un cop al cap.

Dokan, soroll d’una explosió

Zuruzuruzuru, So de quan arrosseguem un objecte o una persona

DokiDoki, representa els batecs del cor.

Boki Boki per expressar el soroll de quan petem els dits

En anglès també s'utilitzen onomatopeies per fer referencia a accions, per exemple: Blink, Bang, Slam...

Però les millors onomatopeies per comparar les diferències són els sons d'animals i ens trobem exemples semblants com és el cas de l'ovella o alguns curiosos per exemple el gall.

Què fa un GOS?

Català: bup, bup
Anglès: woof, woof
Castellà: guau guau
Francès: uaf, uaf
Japonès: wan wan (o wai wai si es petit)

GAT:

Català/Castellà: miau
Anglès: meow
Japonès: nyaa

GALL:

Català/Castellà: kikiriki
Anglès: cock-a-doodle-doo
Japonès: kokekokkoo

GRANOTA:

Català/Castellà: croak croak
Anglès: ribbit ribbit.

OVELLA:

Català/Castellà: bee bee
Anglès: baa baa
Japonès: mee mee

Amabilitat amb el contestador

La companyia Voxsciencies ofereix un nou servei als britànics, passar els missatges de veu a missatges de text que s'envien al telefon mòbil o al correu electrònic. Comença a ser un servei bastant utilitzat pels anglesos per alguns avantatges sobre el simple missatge de veu, com el fet de poder-ho llegir sense molestar amb el soroll, que es quedi marcat el número del emissor o que permet seleccionar quin missatge es vol mirar primer en comptes d'haver-los d'escoltar tots per arribar a l'important.

S'han fet estudis de els paraules que es transcriuen i curiosament en les 10.000 paraules de tot el mes només 1 era una paraulota. Es curiós ja que els anglesos també tenen fama de poder arribar a ser bastant mal parlats. També s'ha remarcar aquesta afirmació amb la quantitat de termes ofensius que conté l'idioma i que ja he tractat anteriorment.

Pel que sembla el fet de parlar amb una màquina contestadora fa que molta gent es refreni. Potser és pel fet de deixar un missatge i no estar parlant amb la persona afectada o el fet de renegar just desprès d'haver sentit un missatge contestador molt correcte condiciona el que es dirà.

Però pel que sembla alhora de deixar un missatge oral els britànics mantenen tota una correcció de "Sir".

Links: Article original (The Times)
Voxsciences

Desxifrar el Vocabulàri de la Xarxa

Internet ens ha proporcionat expressions noves sovint diferents d'un idioma a l'altre. No totes han de ser d'estats d'ànim o de expressions nascudes a la xarxa com XD, a vegades són expressions sovint quotidianes reduïdes a tres lletres com OMG.

I si a més a més ens endinsem en zones d'escriptura informal de la xarxa que no són en el nostre idioma nadiu aquestes abreviacions ens poden fer perdre el cap.

Tot i que la majoria d'aquest nou vocabulari s'utilitza en context informal ara ja ens trobem reduccions comunes utilitzades també en articles de diari, com és el cas de MtF i FtM o Chav.

LOL: "Laughing out loud" o "lots of laugh" donant l'emoció de divertiment.

OMG: "Oh my God" per a moments de sorpresa.

NOOB: Principiant.

FTW: "For the Win" expressa que aquella idea o situació és realment de qualitat.

FtM: "Female to male" Referent a un home transexual.
MtF: "Male to female" Referent a una dona transexual.

Però això només són uns quants exemples. Ens podem trobar amb incomptables abreviacions o expressions informals o d'argot propi de diferents zones que ens deixaran en dubte perquè no surten al diccionari.

FLESH FORKS: "Menjar amb les mans". Tot i que es podria deduir també ens pot desconcertar.

Tot i que aquesta ja s'està començant a integrar als diccionaris anglesos des del 2005, la paraula Chav també en podria ser un exemple.

CHAV: paraula pejorativa per designar l'esteriotip d'un adolescent blanc, d'actitud agressiva de classe mitjana que porta roba d'esport de marca.

En aquests casos podem recórrer al URBAN DICCIONARI una pagina web que està constantment actualitzada amb definicions de gent d'arreu. També conte una gran quantitat d'exemples que sovint estan il·lustrats amb imatges i fotografies. No només es dedica a paraules i expressions que no son al diccionari sinó també les habituals sovint afegint-hi altres connotacións que pot tenir la paraula .

"Swearing"

L'anglès és l'idioma on he vist més insults o combinacions de paraulotes. Una varietat extensa i a més a més utilitzada. Perquè comparant amb el català o castellà la quantitat d'insults utilitzats és insignificant.

Fins hi tot tenen una llarga llista en les expressions més suaus que s'utilitzen en contextos on s'ha de mantenir tancada la mala llengua, com pot ser amb una avia, tia o un nen petit. On nosaltres diríem ostres, ells tenen: darn, durn, drat, gosh, golly, goodness gracious, gee, whiz, jeepers, shucks.....

Curiosament una de les maneres més comunes d'enviar a pastar fang és desitjar l'acte sexual per a la persona "get fucked" "fuck you" "fuck off".
Precisament Fuck paraula és l'estrella dels insults i renecs anglosaxons, utilitzada en moments de furia, frustració "fucking hell", quan falla una cosa o ja no te remei "it's fucked up", fins hi tot per emfatitzar una qualitat "you're a fucking genius". També ens la podem trobar per emfatitzar sorpresa "what the fuck is that!", molestar o provocar "fuck around", estar perdut "I'm fucked" combinable amb una quantitat enorme d'expressions.

Es te constància que durant la segona guerra mundial és quan es va començar a utilitzar més. Fins hi tot donant termes militars que ara són coneguts per la majoria de gent com snafur "situation normal - all fucked up" (situació normal, tot fotut), fubar "fucked up beyond all recognition" o un altre de semblant fubb "fucke up beyond belief".

Una paraula curiosa és Cock que fa molt temps que és l'argot de penis, però també havia estat un eufemisme per referir-se a Déu. Fins hi tot en el Hamlet original el podem trobar referint-se a la divinitat.

Renegar a la Nipona

Què diria un català si sortís al carrer al lloc on havia lligat la bicicleta i no la hi trobés? Segurament ens donaria una classe de renecs i referències pejoratives a la mare del lladre.
Però i si apliquéssim aquesta mateixa situació a un japonès?

Aquesta va ser la prova que va fer el traductor i autor dels llibres Japonés en viñetas Marc Bernabé.
Desprès de preguntar a diversos japonesos què dirien si els hi haguessin robat la bicicleta la resposta més compartida és shinjirarenai! (no m'ho puc creure), i com a molt algun va respondre Kuso! (merda)

Els japonesos no solen fer servir insults ni renecs, i els que més sovint s'utilitzen són molt suaus. Per exemple Baka tonto, idiota.
D'aquesta paraula n'hi ha altres de derivades com bakamono bakayaro (imbècil) o bakabakashii (barbaritat), a part de baka ni suru (posar en ridícul, prendre el pèl) o baka o iu (dir tonteries).

Una altra de significat semblant es Aho i també es molt utilitzada. Però s'ha d'anar amb compte depenent de en quina regió s'utilitza perquè a Osaka és parla un dialecte extremadament diferent del japonès de Tokyo. A la capital aho és un insult molt ofensiu i baka és més aviat un "tonto" amigable, però a Osaka és justament al contàri.

Evidentment n'hi ha més però són molt rars i poc utilitzat. A més a més la majoria són derivats uns d'altres com el kuso (merda) que ens dona kusokurae (ves a la merda!), kuzu (escombraries), kusottare (estúpid).

Aquesta pobresa d'insults és conseqüència de la societat japonesa on perdre els estreps i deixar la correcció està extremament mal vist.

The invasion of language: emergence, change and death

Aquest és el títol de l'article de William S-Y. Wang i James ". Minett, on se'ns intenta donar una visió global dels orígens funcionament i futur de les llengües.

Per començar dona una explicació dels inicis en l’estudi del llenguatge i la seva aparició històrica.

Ressalta dos estudis, el primer a descriure l'arbre de llengües indoeuropees, que va ser el lingüista alemany August Schleicher el 1859. Resultat de la descripció i comparació de gramàtiques, fonètica, lèxic i historia de les diferents llengües.
El segon és Hockett en 1960 publicant 13 característiques que existeixen en els llenguatges humans però que només existeixen parcialment en alguns sistemes de comunicació animals. Com l’ús dels símbols per fer referència a una cosa o el desplaçament temporal.

En quant a l’origen del llenguatge modern es creu que va aparèixer al mitjà paleolític i que la diferenciació de la nostra llengua amb els altres mètodes comunicatius animals és el gen FOXP2 que ens va quedar fixat de manera permanent.

També dona l’explicació de les teories del traspàs de característiques lingüístiques entre grups. Però aquesta ha resultat fallida ja que la freqüència de contacte entre grups caçadors recol·lector era escassa. Per això es creu que hi ha la possibilitat que diferents estratègies lingüístiques sorgissin de manera independent en llocs diferents, però que per mitjà de competència i selecció cultural s’anessin modificant.

Sobretot fa èmfasi en aquesta competició entre llengües donant les dades que en 2005 (quan es va escriure l’article) hi havia 6000 llengües parlades i estima que segurament entre un 50 o 90% s’extingiran en el decurs del nostre segle. Fent desaparèixer amb elles la diversitat cultural que va unida a moltes.
Les raons per aquest fenomen les dona en part als factor socio-economics i la importància que es dona al fet de poder compartir una llengua comuna global.

Analitza un exemple que ens toca molt de prop, la situació on en una mateixa regió hi conviuen dos llengües diferents. Els motius que dona perquè un individu esculli una de les dues és per l’estatus, beneficis socio-economics, i/o la quantitat de parlants.

També examinen hipotèticament la quantitat de gramàtiques que pot aprendre l’ésser humà, els resultats demostren que el perill és la mala adquisició lingüística per part dels nens, però que la destrucció de la llengua no és un fet inevitable.

Un últim tema al que dona rellevància és els canvis que pateix una llengua, la majoria són fonètics. L’exemple de canvis d’una arrel semblant que han canviat dona és l’anglès “apple” i l’alemany “apfel”.
En el cas del xinès on Shen va fer un estudi de dos canvis fonètics que va tenir lloc recentment en dos dialectes, el de Shangai i el de Wenzhou. Amb l’estudi de l’impacte d’aquest canvi en diferents franges d’edat va resultar amb que en principi del canvi s’utilitzaran les dues versions (antiga i modificada) augmentant amb la proporció de gent que utilitza la modificada sobretot per contacte fent un efecte “bola de neu”.

Insults i "males paraules"

Normalment els renecs són els grans desconeguts quan aprenem una altra llengua de manera acadèmica. Són la part ofensiva, estan mal vistos i es creu que és vulgar parlar-ne. Però si mai hem d'utilitzar aquella llengua fora d'un àmbit formal és segur que ens els trobarem en algun moment, també formen part del llenguatge i la cultura.
Tant si volem llegir una novel·la o fins hi tot si entréssim a treballar en una empresa estrangera segur que ens hi trobarem tard o d'hora amb aquest vocabulari que la majoria de professors deixen de banda.

Personalment crec que són importants per no acabar fent el ridícul o quedar-nos indiferents quan algú pot haver estat molt ofensiu (o potser el contrari, enfadar-nos molt quan només ha usat un insult "amigable" com babau).
A part d'això també trobo que és interessant quina mena de vocabulari és ofensiu en les diferents llengües i cultures, perquè tot i que n'hi ha moltes que si, no totes segueixen la mateixa lògica que els nostres insults.

En el cas Xinès per exemple que et diguin tortuga és bastant greu o a la tribu Xoxa del sud d'Africa és hlebeshako "les orelles de la teva mare". Altres sense gaire sentit com el schweinehund alemany que vol dir "porc-gos". Curiosament els insults francesos augmenten de gravetat quan se'ls hi afegeix espèce de a davant. És més greu que et diguin que ets una espècie de vaca que una vaca a seques.

També hi han cultures que quasi no tenen renecs en els seus idiomes com el japonès, a la polinèsia o els indis americans. Però deixaré l'exemple per un altre post més endavant per poder estendre-m'hi més.

Evidentment les cultures modernes no són les primeres a menyprear-se entre humans. El doctor J.N. Adams de la universitat de Manchester va estudiar els renecs romans i en va documentar fins a 800. Moltes d'aquests eren eufemismes per referir-se al membre masculí anomenant-lo, "eina", "punyal","espasa" o fins hi tot (suposo que despectivament) "cuc".

Sense comptar les inevitables excepcions la majoria de paraulotes tenen unes qualitats pràcticament universals, brutícia, sexe, incest, qualitats animals, o ofendre allò sagrat .

Referint-me al que he comentat breument abans, sovint trobem més d'un nivell en els insults utilitzats de suaus que poden arribar a ser amigables fins hi tot, a molt greus. Per això s'ha de tenir en compte quin grup és vol utilitzar o s'està utilitzant en contra nostre.

Per endinsar-se més en el tema podria recomenar The anatomy of Swearing de l'autora Ashley Montagu.

Una pantalla per no estar sol

"La tele em fa companyia" és la frase més habitual que respon la gent quan se li pregunta perquè tan bon punt entren a casa engeguen el televisor.

Es podria entendre si fos el cas d'un programa de música o potser fins hi tot de debat, però per això també hi han els programes radiofònics. Si tenim en compte el que explicava Sartori en el seu Homo videns, la força de la televisió són les imatges que ens arriben, el missatge parlat cau en segon terme. I és segueix necessitant aquesta veu parlant, aquests sons, encara que no tinguin rellevància.

Llavors quina és la raó? Penso que potser és la por al silenci. Avui en dia no estem acostumats a seure en algun lloc sense que hi hagin sons, a la majoria de botigues hi ha la radio, a les consultes del fisioterapeuta, als lavabos dels cinemes, molts carrers ja tenen fil musical... I si no ja ens el proporcionem nosaltres mateixos amb l'mp3 o l'ipod, sempre hem de portar música, fins hi tot per anar a comprar el pa a la botiga de la cantonada. Jo mateixa sovint escolto la radio en els trajectes a peu. Però també he d'admetre que gaudeixo quan baixo al casc antic a fer un encarreg, pots escoltar els sons que ens envolten, són més dels que ens imaginem. I tampoc ha de ser avorrit no tenim els nostres propis pensaments? Crec que avui en dia amb prou feines poden quedar persones que caminen distretes en les seves pròpies idees, si no és l'mp3 és el mòbil.
Una altra cosa que ens impossibilita es de parlar amb la persona que coíndicim a l'ascensor, a la botiga... Si portem música estem tancats en el nostre món individual i interacció amb altres persones acaba essent pràcticament nul·la.

I l'extensió d'aquest aïllament és arribar a casa apagar l'mp3 i engegar la televisió, preparar el dinar mentre sent aquests sons que ens diuen que no estem sols, para la taula i per exemple arriba un parent que també ve a dinar. Dinen junts mentre miren una serie, possiblement s'explicaran alguna anècdota però és poc probable que entaulin una conversa seguida que no consisteixi en comentaris del que passa a la pantalla. Acabat l'àpat, si s'ha de marxar s'apagarà, sinó potser el petit de la família s'hi enganxarà per veure els dibuixos animats, o farà feina mentre la pantalla escup imatges constantment. I segurament la mateixa situació es donarà a l'hora de sopar, mentre tothom volta per la casa la pantalla seguirà il·luminada, quan tots junts sopin, potser miraran un programa, o simplement la mantindran perquè hi hagi un so de fons.

Em pregunto, tanta por fa el silenci a taula (si no hi ha una raó negativa)? Saber les anècdotes del dia dels familiars, explicar les pròpies, treure a debat un tema i conèixer les opinions dels propers i defensar les pròpies, tot això és possible sense massa esforç que fomenta la comunicació, un element indispensable en les relacions personals i la vida social.
A més a més és realment positiu ser bombardejats amb milions d'imatges sense donar-hi una lectura critica conscient? No en sóc cap experta, però està demostrat que inconscientment guardem tota aquesta informació que ens entra sense filtre.

Evidentment no estic titllant a ningú d'antisocial o poc sociable pel fet de deixar la televisió engegada. Però trobo que és una reflexió important preguntar-nos el perquè d'aquest comportament, perquè sovint no hi ha resposta amb fonament és "perquè si" res més. Estem dins del que s'anomena la societat de la comunicació amb un munt de maneres de fer arribar un missatge a una altra persona, telefon, mòbil, Internet... i precisament estem perdent el més elemental que és dirigir la paraula al nostre receptor.

ROSETABABEL

Si us ha interessat el tema de l'escriptura japonesa la pàgina web Rosetababel conté uns senzills programes Adobe Flash, ens permeten prendre mini cursos de diferents llenguatges escrits.
Són molt simples però si realment ens interessa és una manera de començar amb allò més bàsic, aprendre'ns els signes.

Com ja he dit una de les opcions que ens dona és el JAPONÈS tan el Hiragana com el Katakana i també hi ha l'opció per aprendre els números.

Altres escriptures orientals que ens mostra són el XINÈS (hànzì) ens recorda que és logogràfic i que el que ensenya són una part dels milers de caràcters que componten aquesta llengua. I el COREÀ, el hangul alfabet amb cada bloc silàbic que conté algunes de les seves 24 lletres.

Però aquest és el primer però no l'únic també tenim ÁRAB(NASJI) L'alfabet àrab i ens recorda que la majoria de vocals curtes no s'escriuen i s'han de deduir segons el context. O el GREC que ens pot ser útil tant amb el grec antic per començar a traduir com amb el modern A més a més del RUS(CIRILICO) ens mostre el cirilorus modern, variant del ciríl·lic que es fa servir a Rússia.

I el SANSCRITO (DEVANAGARI) el sistema d'escriptura que utilitza gran part de l'India per diferents idiomes com el sánscrit, hindi, marathi, kashmiri, sindhi, bihari, bhili, konkaní, bhojpuri, el nepalí de Nepal i fins hi tot pot escriure el romaní.

Com a única escriptura en desús és l'antic MAYA.

Com a curiositats hi han tres altres llenguatges que van ser creats per a diferents finalitats.

Tenim l'AIEN, que segons la pàgina web és utilitzat principalment per professors per avaluar i escriure anotacions davant dels alumnes sense que aquests ho puguin entendre.

A continuació hi ha el TEELINE que permet una escriptura ràpida a mà per la simplificació de les lletres de l'alfabet.

Un que es podria considerar ja clàssic és el CODI MORSE, que ajuda a desxifrar que pot dir una serie de sons curts i llargs. I com ja sabem utilitzat per comunicacions a llarga distància.

Finalment acaba amb un llenguatge no escrit, el DACTILOLOGIC, o més conegut com a llenguatge de signes. Evidentment no ens el pot ensenyar tot però ens l'aproxima una mica amb els signes de les mans que s'utilitzen per de lletrejar paraules.

Tots es poden trobar en castellà i la majoria en Anglès, però també alguns en versió alemanya i/o portuguesa.

Aquí teniu la pàgina web si la voleu visitar:

ROSETABABEL

Escriptura Japonesa -Kanji-

Els Kanji són els caràcters Xinesos que s’utilitzen per escriure l’idioma japonès juntament amb els dos sil·labaris que hem tractat anteriorment. Amb el japonès modern s'utilitzen per escriure noms i variacions dels adjectius o verbs.

La situació era que al segle IV a les illes japoneses ja existia la llengua japonesa però no la escriptura. A través de Corea y viatjants xinesos l’escriptura xinesa va arribar a les illes. Al principi només alguns erudits llegien i escrivien el xinès consegüentment els textos eren només en aquest idioma. Però a partir del segle VI es comencen a notar interferències en aquests escrits que van acabar desembocant amb els sistema Kanbun. Aquest és una manera d’adaptar l’escriptura xinesa a la gramàtica japonesa, reestructurant les frases, canviant l’ordre de les paraules...

A partir d’aquí va evolucionar limitant els caràcters al seu so i no al seu significat utilitzant-los per escriure paraules japoneses. També a partir de simplificació de la cal·ligrafia en cursiva dels caràcters va sorgir el Hiragana.

Però amb aquesta importació també va seguir la pronunciació xinesa donant dos o més pronunciacions diferents a cada Kanji, Onyomi (“a la xinesa”) i Kunyomi.(“a la japonesa”). I aquest és un dels grans problemes dels estudiants de japonès, perquè no hi ha cap norma concreta que reguli quan s’ha d’utilitzar una pronunciació o l’altra. Normalment si va sol en una frase serà kunyomi i si va acompanyat Onyomi, però es diu que només funciona en un 90% dels casos. (es molt però el 10% restant pot portar molts problemes).

Simplificació dels Kanji quan s'escriu a mà.

A més a més haurem de tenir molt en compte el significat ja que una mateixa síl·laba pot tenir diverses opcions i només una serà la correcte per escriure una paraula. Per exemple, el so “sha” es representa amb kanji diferent en les paraules kaisha (empresa), jitensha (bicicleta) o isha (metge).

Per fer-nos una idea existeixen unes 45.000 kanji però desprès de la segona guerra mundial és van regularitzar uns 1945 Jôyô kanji que són d’ús quotidià i s’estipulava que desprès de sortir dels primers anys d’escolarització s’haurien de conèixer uns 880. Tot i això poden utilitzar habitualment uns 3000, però si no estan compresos dins la llista de Jôyô kanji se’ls hi ha d’adjuntar la lectura en furigana, que és la pronunciació en hiragana al costat en més petit.

Un altre fet important a tenir en compte és en nombre de traços indispensables per escriure'ls correctament. Però sobretot per poder-los buscar en el diccionari perquè van ordenats per aquest mètode.

Pàgines Web utils:

KANJI DICCIONARI(en anglès)
DICCIONARIO RUI (en castellà)
-------------------------------------------------
Imatges de:

WIKIPEDIA
ABOUT JAPAN

Transcripció al Japonés

Primer de tot com heu vist, la fonètica japonesa és bastant pobre i qual vulguem transcriure paraules poden arribar a quedar bastant canviades. Aquestes transcripcions és fan de manera fonètica, per això si coneixem les paraules amb la pràctica l'oïda s'acostuma a aquests canvis i no cal pensar-hi tant per arribar a desxifrar de quina paraula original estem parlant.

Exemples d'això ho podem veure amb les mateixes paraules japoneses que s'han importat d'altres llengües. Amb l'Anglès tindríem ordinador que seria konpyûtaa Computer, Autobús Basu de Bus. Forquilla Foku de fork. Però també hi han exemples d'altres idiomes com per exemple el francès, puretaporute de prêt-à-porter.

El problema principal que ens trobem es que no hi ha cap so consonàntic que vagi sol, amb l'excepció de la N. D'aquesta manera sempre que ens sigui possible utilitzarem el símbol que contingui la consonant que necessitem acompanyada de la U. Per què aquesta vocal? doncs perquè tenim la sort que en japonès aquest so es pronuncia molt poc o molt fluix. Així un verb tan habitual com el "ser" l'hauríem de pronunciar més aviat "des" que no "desu" que és com s'escriu.
Però hi ha lletres que no ens permeten l'utilització de la U. Aquests casos són els de la T i la D, llavors farem servir la sil·laba que contingui una O.
Finalment el so L, si no existeix què fem servir? doncs la R. En japonès són equivalents ja que com vaig comentar anteriorment és el so de la R de "pera" o "cara".

D'aquesta manera podem aconseguir com es pronunciaría diferents paraules en l'idioma del sol naixent. Tenir en compte a més a més que depenent de què pot arribar a sonar malament en la nostra pròpia llengua. Perquè per exemple el meu nom seria Rakeru, Sílvia quedaria Siribia, però Olga sonaria Oruga.

Fonètica Japonesa

Desprès de veure els dos sil·labaris bàsics i amb els quals ja es pot escriure en japonès, ara puc dedicar una explicació a la fonètica.

Pels hispanoparlants la pronunciació del Japonès pot ser molt més fàcil ja que la majoria dels sons els podem reproduir sense dificultats. Per a altres sons tenim la comparació amb l'Anglès del que en general la majoria de gent en te unes nocions minimes.

Primer de tot remarcar que en Japonès no existeix el so de la lletra "L" (ja veurem quina equivalència s'ha d'utilitzar en les transcripcións). Això és important perquè molt sovint per imitar a un japonès (o qualsevol oriental) és parla fent servir la "L" quan ni tan sols ho poden pronunciar.

Començem amb les vocals, A, I, U, E, O (en l'ordre japonès) són exactament les mateixes que tenim nosaltres, i és pronuncien igual.

Les consonants en general també sonen igual, tot i que esclar, tenim algunes excepcións:

• R --> la pronunciarem com a "Pera" i no com a "Carro".

• H --> és una H aspirada com a l'anglès "Hospital".

• SH--> També te una aspiració, la pronunciariem com a "Sharon".

• Z --> Tornem a tenir una pronunciació anglèsa, com "Zero".

Finalment us deixo un parell de links a una pàgina web on hi ha la possibilitat d'escoltar arxius audio de cada un dels sons dels sil·labaris (Tot i que són el mateix ens els posen ambdós):

HIRAGANA

KATAKANA



La pàgina web principal:

JAPANESE ABOUT

Escriptura del Japonès - Katakana-

El Katakana te 46 símbols sil·làbics equivalents als del hiragana. Per donar una idea d’una equivalència semblant seria com les nostres majúscules i minúscules que són equivalents però tendeixen a tenir funcions diferents.

Quan ens volem referir als dos sil·labaris (hiragana i katakana) els anomenarem Kana.

I el que tractem avui és el més antic dels dos ja que són la simplificació de caràcters d’origen Xinès que van arribar a les illes japoneses.

La seva invenció s’atribueix al monjo Kukai o Kobo Dashi com se’l va anomenar desprès de la seva mort. Va ser un monjo budista japonès que va viure entre els anys 772 i 834. Gràcies al seu estatus familiar va poder viatjar a Xina per ampliar els seus estudis del budisme, confucianisme i taoisme amb els millors mestres de la capital. Amb els anys va acabar desenvolupant la seva pròpia síntesi de la doctrina budista. Finalment és desprès del seu retorn a Japó que se li acredita invenció del Kana ja que es creu que va escriure l’iroha, uns poemes que contenen tots els caràcters del sil·labari només un cop

Aquests són els caràcters bàsics:

Utilitzarem el Katakana en la transcripció de paraules estrangeres (tenir en compte que 11% de les paraules del japonès modern són estrangeres) i els noms dels animals en textos científics. Una altra funció es en l’escriptura onopatopeies de sons sobretot si son cops explosions (en aquests casos sovint trobarem un "tsu" en hiragana al final que remarca que el so és fort). També s’utilitza per ressaltar una paraula en concret de manera equivalent a les nostres cometes o cursiva.

Ara la taula completa amb els sons compostos:



De la mateixa manera que en l'anterior post us deixo la mateixa web però aquest cop amb l'ordre de traços per escriure els caràcters del Katakana:

ESCRIURE KATAKANA

Les imatges que he utilitzat són de diverses web per aprendre Japonès on-line:

JAPANORAMA

DMS' Nihongo de anata no namae