LGBT à Toulouse

La veritat es que en moltes coses tenim una visió idealitzada de França, (em permeto parlar en plural per les impressions d’altres no-francesos amb qui he parlat) i una de les coses que a vegades se’m fa estrany que en un lloc tan “carca” com són les espanyes estiguem molt més avançats en algunes coses davant de la France europea. Una de les coses que no m’esperava es el tancament i retràs que hi ha en temes LGBT. Ja de per si només de buscar llocs d’ambient et trobes bàsicament saunes gais, alguna discoteca exclusivament masculina (bé, només diumenge entrada mixta) i locals “gay friendly”, punt (en el passat hi havien hagut dos bars lèsbics que han tancat). Hi ha alguna associació hi ha però també s’ha d’admetre molt amagades i bastant tancades, i estem parlant d'una gran ciutat! la quarta més gran de França desprès de Paris, Marseille i Lyon!

L’actitud en general la he trobat més aviat absentista, no se’n parla, i quan se’n parla és tracta com una cosa un tant vergonyosa. Dos cops ha sortit el tema en alguna de les classes, un parlant sobre els “gayttos” (ghettos gays) menció molt per sobre escrivent a la pissarra, a la sortida el comentari de la professora va ser “val més que m’afanyi a esborrar això que no es pensin que fem ves a saber què”.

Fins hi tot gent amb actitud diríem pro-igualtat ho posen com a tema espinós, m’explico, a la classe de parentiu el professor ha volgut treure ràpidament el tema del que impliquen els nous models familiars tot i ajuntar el fet de que “aquests models sempre han existit, tinc unes amigues que fa trenta anys que estan juntes i han educat els fills juntes” ha necessitat justificar-se dient que “encara que ho trobeu moralment reprovable, o fastigós que cadascú pot tenir la posició que cregui”. Certament estava dient, “penseu el que penseu això existeix i no es pot negar” però personalment trobo increïble que hagi de tenir en compte el fet que seria normal que els alumnes siguin homofòbs, estem parlant d’una classe d’universitat, al 2011 i què coi, parlant amb futurs antropòlegs!(no se suposa que som els que hem de tenir la ment més oberta sense jutjar?). Realment està tant atrassat el país de llibertat, igualtat i fraternitat? Doncs sembla que es va obrir el debat pel legalitzar matrimoni homosexual, però va quedar tancat, ara l’únic que està a debat és buscar una opció per resoldre els problemes de filiació, referent sobretot que per exemple en una parella de dones els fills que tinguin siguin legalment de les dues i no només de la mare biològica.

Evidentment no vull implicar que tothom sigui un homofob ni molt menys, però no és una cosa que hagi entrat en el procés de “normalització” no se’n parla i encara es reprodueix l’estigma de que és “vergonyòs”. A reflexió personal, en part culpa de la sobre-sexualització de l’imaginari LGBT, quan s’utilitza la paraula homosexualitat o bisexualitat se li dona només la connotació sexual, quasi pornogràfica. En canvi sentir la heterosexualitat més aviat envia directament a la imatge de “tipica parella casada amb fills”.

Per acabar, tot això per suposat, fent referència només a la part de LG, de la BT ni rastre a l’horitzó. En tema informació i llibres, si que hi ha bastants estudis sobre l'homosexualitat des de sociologia i antropologia, però: Recerca a la biblioteca le Miraill, de 16 resultats amb bisexualitat, dotze són de psicologia i dels quatre restants només un tracta específicament sobre la bisexualitat a la literatura. Per tant socialment... no existim. Finalment de la transexualitat... mmm c'est quoi ça?

Breu reflexió

Ja se que vaig començar amb mig-bon peu a escriure les coses per aquí però al final no he tret el temps. Com a mínim intentaré en aquests dies anar posant una mica al dia de quatre coses que he trobat importants, i bé de com va anar el treball de camp que al final no n’he dit re de re. Només deixo dit que desprès d’un comentàri el meu xicot em va dir que semblava una entesa en això de dormir sota ponts :p.

Dit això, en aquests moments estic fent un treball sobre els camps d’internament per a Americans Japonesos que hi va haver als estats units durant la segona guerra mundial.
A grans trets, desprès de l’atac a pearl Harbour el govern va decidir tots habitants d’ascendència japonesa eren sospitosos de poder ser espies i per tant potencials perills.
Amb els centres d’internament es van obligar a milers de persones a abandonar i/o malvendre les seves llars, negocis i la majoria de les seves possessions per anar a camps situats sovint en llocs desèrtics vivint en vells estables.

Tot això evidentment sense tenir en compte que tot i la fisonomia asiàtica ells eren i es sentien americans, havien nascut i crescut com a tals, fins hi tot molts tenien familiars servint a l’exèrcit irònicament lluitant per una pàtria que no els considerava com a ciutadans legítims.
Situat el fet històric vull citar un paràgraf, sobretot com a estudiant d’història posa en alerta ja que que els que ens dediquem a les ciències socials, en especial als historiadors, una de les utilitats de la nostra matèria hauria de ser evitar la repetició dels fets que coneixem que malauradament s’han portat a terme en el passat.

"On September 12, 2001, the banner headline of The Boston Globe read “New Day of Infamy.” Comparisons of September 11 with the Japanese attack on Pearl Harbor of December 7, 1941, became commonplace. In the press articles started to appear with titles such as “War on Terrorism Sitrs Memory of Internement” (the New York Times, Sept. 24, 2001). Scary indications popped up that civil liberties might be sacrificed to considerations of security. Two months after the attacks on the World Trade Center and Pentagon, one poll revealed that 64 percent of the public believed that in wartime the president should have the authority to change or abridge constitutional rights." LAST WITNESSES REFLECTIONS ON THE WARTIME INTERNEMENT OF JAPANESE AMERICANS, Erica Harth.


Ja fa un temps que trobo preocupant l’assimilació d’uns trets físics i una religió (érroneament pressuposant a tothom practicant fervent) a l’etiqueta de potencial terrorista i enemic públic. Sempre sense tenir en compte que aquella persona ara ja en molts casos no és immigrant, sinó natural del país per haver-hi nascut i crescut (a vegades sense ni haver estat una vegada en el país d’orígen dels seus pares).Se m’havien passat pel cap altres exemples però els camps d’internament japonesos no, i el trobo espantosament escaient.

Desprès de la situació que actualment trobem en el present, quanta gent creieu que al cap del dia estaria d’acord de que els govern es saltés els drets d’una part dels seus ciutadans “com a mesures de prevenció”?. No implico que sigui un perill inminent al nostre territori (no entro amb eua, ja ens coneixem Guantánamo) ni molt menys (espero) sinó el fet que una important part de la societat podria arribar a estar-hi d’acord. (sense tenir en compte els anims desprès d’un atemptat).
Potser direu que la diferencia amb els Japonesos es que ara molts ho farien per la crisi i els llocs de treball, *Meeeec* a els americans d’ascendència japonesa també els van acusar de robar els llocs de treball dels “autoctons” i la de beneficis que van donar als altres quan van haver de deixar tot allò que havien aconseguit.

Evidentment no vull dir que estiguem davant d’una fotografia de dos fets idèntics on només hem canviat els colors, això també seria absurd, cada moment te les seves especificitats, però son prou semblants per donar-nos a tots un toc d’atenció.

Alguns implicareu que això són coses d’antropòlegs, però ens qüestionem mai el perquè de la visió que tenim dels altres? D’on ens ve tot això que donem per suposat, que creiem que es d’aquesta manera,… perquè si?. Personalment i en termes generals crec fermament que ens hauriem de questionar tots els nostres valors i conviccións, masses cops es deixen permear idees que no sempre estem segurs d’on ens han vingut però que creiem com a veritats immutables.

Post-Blocage

Finalment sembla que podré tenir de moment un ritme de classes normal, desprès del desblocatge massiu la setmana passada les següents assemblees generals han estat fluixes i sense ànim de tornar a bloquejar, creuem els dits perquè això segueixi així.

Tot i això no vol dir que tot estigui arreglat, encara no estic oficialment inscrita a les classes gràcies al bloqueig administratiu que s’ha anat posposant, i fins-hi tot hi ha una classe que encara no hi he anat perquè... simplement no la trobava (finalment l’altre dia la vaig trobar, havien posat un paper amb en número a la porta). El que estem veient els estrangers és que la burrocràcia és can pixa rellisca, però sobretot que la nostra universitat és del pitjoret de per aquí. Pel que m’han dit la resta de facultats estan molt bé i sobretot que allà les vagues com a molt han durat una setmaneta o uns dies, normalment, a le Mirail sempre han d’anar a més perquè tenen la fama. Això ens porta a situacions on és bastant tristot haver de mirar uns documentals des del portàtil de la pobre professora perquè aconseguir un projector costa un piló i per reservar una sala on ja n’hi hagi més. Per tant, realment la Udg en comparació és última generació!

Desprès de tots aquests estira-arronsa de bloquejar-desbloquejar + festes pel mig, deixa bastant desanimat sobretot els que estem només un semestre... perquè al cap i a la fi ens queda menys de quatre setmanes abans de nadal i desprès ja estem d’exàmens!. Dona la sensació de que amb prou feines hem pogut fer res, no dubto que els professors ens exigiran acabar el temari a corre corrents per tant suposo que feina n’acabaré fent tot i que no com m’esperava.

le blocage

Com tot deveu saber fa una setmana a moltes universitats franceses els sindicats d'estudiants van bloquejar les facultat fent que s'anul•lessin les classes. No estic al corrent de tota la problemàtica, per tant només parlo del que jo he vist i m'ha afectat personalment.
En quatre línies què ha passat: A principi de setmana hi havia convocades assemblees i finalment dimarts dia de vaga (i que jo em vaig quedar sense bus) a la tarda van bloquejar la universitat fins a nou avís, dijous hi va haver una altra assemblea al migdia (a la que vaig assistir) i es va decidir desbloquejar.

"it is known" que la mesura de pressió més comuna per aquí es començar una vaga, i em sap greu tirar de tòpics i prejudicis, però quasi cada any hi ha hagut un tancament de l'universitat per alguna cosa! La meva universitat pel que sembla és coneguda per ser de les que s'han agafat això com "una tradició" i que és típic que fins hi tot quan altres retornen al seu curs le Mirail ha seguit...

Però com està la situació per aquí? Ja des del començament del curs l’ambient s’estava carregant perquè el govern vol augmentar l’edat de jubilació amb 2 anys, fins aquí igual que el que volen fer des de Madrid, però "al tanto que va de canto" aquí l'edat de jubilació és als 60, per tant volen que la gent es jubili als 62!. Ho deixo dit i no entraré en les meves opinions personals sobre el tema.

Dijous vaig anar a l’assemblea, com va anar? al començament quan tothom estava entrant (i no s'enteraven de la missa a la meitat) es va fer una votació del blocatge, per tant no sabia si es tornaria a fer quan tothom hi fos o no. Amb l’esperança que si em vaig quedar, des de les dues fins a a les cinc (tres hores!) escoltant els torns de paraules i les votacions per unir, separar o crear comissions... i quan vaig marxar encara no havien acabat!!!

Molts erasmus ens varem presentar com uns “pepes” a les dues per poder votar en contra d'una mesura que ens perjudica greument. Hem de tenir en compte que la facultat va decidir bloquejar administrativament la facultat, per tant encara hi havia estudiants estrangers sense poder-se inscriure = no carnet d'estudiant (amb tots els drets i serveis que dona), possible revocació del visat... Per no entrar amb els evidents problemes acadèmics que representa si això dura, t'has de preparar tu mateix les classes o que, què osties, estem pagant per estar aquí i no podem demanar de tornar perquè hi havia vaga i no ens han deixat fer les classes com toca!

Contràriament a el que pot semblar, qui bloqueja la facultat són una minoria però se la saben llarga i hi tenen pràctica. Com ja heu vist les assemblees estan preparades per cansar a la gent i que es quedin només els que a ells els interessa (així es com es va bloquejar la facultat). Les votacions a més a més és fan... A mà alçada! per tant " a ojo de buen cubero" (que diria ma mare).
Pel que m'han explicat fa uns anys es va fer l'esforç de preparar llistes dels estudiants per poder fer una votació amb cara i ulls, i els sindicalistes van anar a destrossar les paperetes el dia abans. Tot això perquè és evident que una gran majoria d'estudiants n'estan farts de tot això, volen poder seguir les seves classes, i reivindicar els seus drets d'alguna altra manera que no sigui aquesta.
El raonament a favor del blocatge és que si els estudiants tenim classe no es podrà tenir la gent necessària per realitzar les manifestacions com toca. Una mica tonto perquè molta de la gent que va votar per bloquejar desprès no van anar a la manifestació... realment no sembla que estiguem a la universitat a vegades.

Veig que utilitzen arguments excessivament generalistes, no estan emprenyats per l’edat de jubilació, estant emprenyats amb el sistema!
La revindicació contra l’augment de l’edat de jubilació és una excusa més, cada any hi haurà alguna cosa que el govern faci i no hi estiguem d’acord! Tot això fa que s’entri en la roda de que sigui tan habitual muntar aquestes vagues. He d’admetre que personalment estic d’acord amb moltes de les opinions contràries al sistema capitalista que va donant més poder a les empreses sobre la universitat, però no ho trobo raó de pes per tancar completament la universitat. Si això fos terriblement efectiu i s’aconseguís alguna cosa... però siguem sincers, als de dalt de tot se’ls hi en fot el tancament d’una universitat i els principals afectats són estudiants i professors.

Potser us preguntareu, però perquè et segueixes queixant si en una setmana ja s’ha desbloquejat? Doncs, perquè se’ns ha demanat que assistim a les següents assemblees perquè probablement s’haurà de tornar a votar en contra un bloqueig, com el conte del gat i la rata...

Et t’es d’oú?

Gran pregunta amb que òbviament em trobo sovint perquè se’m nota a tres quilòmetres que no sóc d’aquí quan obro la boca. Si la cosa no va a més passo amb el “espagnole” però ja he tingut les mirades rares quan entro amb el “concretament de Catalunya”. No he pogut aprofundir massa en quina idea tenen dels catalans per aquí, però m’ha tocat donar molta explicació historica-politico-social-lingusitica.
Amb la profe de "Relations Interethniques" li va fer gràcia perquè bé, precisament haurem de tractar els nacionalismes i ja te un bon exemple per agafar. (vam estar xerrant una estona desprès de classe, ella ha estat estudiant els pagesos del Perú... estava temptada de preguntar-li si coneixia a la Sala :P)

El que va ser una sorpresa va ser la meva coordinadora, desprès d’anar-hi a parlar em va comentar:

- Tot i que veig que tens ganes de parlar francés, “si quieres la pròxima podemos hablar en castellano”.
A la que vaig respondre que si que he de parlar francès i a més el castellà no és la meva llengua principal per tant... (potser us sonarà borde o “radical” o el que vulgueu, però jo n’estic una mica fins els nassos de parlar castellà, que no estic aquí perquè els altres el practiquin amb mi!)

-Ah doncs, també parlo català si prefereixes. (perfectament parlat)

Aquí la meva mandibula va caure de cop. Pel que es veu és nascuda a Barcelona, de família castellanoparlant però havent fet l’educació en català.
Desprès de trobar-me amb que a la majoria de gent li he d'explicar què coi és Catalunya i el català (no es que no en sàpiguen res, però tenen idees molt vagues) em vaig quedar de pedra la veritat.

i de cop i volta, el meu primer treball de camp

Molts ja ho sabeu, però per aquells a qui no hagi informat, tot i ser d’història bàsicament he vingut a Toulouse per fer totes aquelles assignatures d’antropologia que no podia fer a la Udg. Més endavant ja veuré si ho segueixo aquí o què recoi faig, però això ja és una altra cosa.

Amb l’assignatura de Methodologies antropologiques estic bastant contenta perquè perfi entro a fer antropologia, i quan vaig saber que ens posaven a fer treball de camp, saltava per un peu. Això si, la profe és mig sorda i mig cega... no em pregunteu com carai deu fer el seu treball de camp. Per escoltar el que diem, literalment se’ns posa al costat, i per demanar coses hem d’aixecar la mà perquè, no et mira a tu, mira sobre els caps en busca de moviment...

Pel treball de camp, al que evidentment li fem part de la feina a ella, ens envia a tots (sense cap experiència ni directives de què fer i què no fer) a un barri xungo del centre amb l’objectiu d’estudiar els sense sostre i/o vagabunds (que n’hi ha un piló).

Ahir varem anar amb la companya de classe a començar a conèixer el barri i prendre apunts. Primer dia i el borratxo de torn llençant les ampolles de vidre al supermercat d’on les havia aconseguit... Del que varem parlar amb la gent dels negocis del voltant, la violència és un fet excepcional, però ja us imagineu la primera impressió! I això a les 10 del matí, no vull imaginar què ens podrem trobar quan haguem d’anar de nit!.
Tot i la nula preparació amb el que ens han enviat, i el tema delicat que ha tocat... la veritat és que el treball m’esta agradant un piló! Pot ser que només dels primers dies ho hagi tingut fàcil i quan vinguin les coses xungues ja em queixaré, però he de dir que de moment, encara que hi hagi moments tensos, és terriblement interessant veure com reacciona la gent i com interactuen uns amb altres.

el començament

Toulouse és una ciutat enorme (la més gran quarta de França) amb moltes autovies perifèriques (aka moltes rondes de dalt de baix de costat i de través) per tant tenir una màquina que tingués més clar que nosaltres quina direcció agafar és quasi indispensable pel principant que vol arribar en un temps raonable a la seva destinació. Com que en Pau tenia vacances va quedar amb mi els primers dies feiem paperassa i també aprofitar per visitar una mica, el pla inicial era fer un parell de nits en un fòrmula1 (hotel baratillo amb wc i dutxes comunes) prop de la universitat i quan hagués pogut entrar a la habitació en “cité universitaire” doncs portava el llit inflable i ens estàvem els dos les altres nits, però si no tot surt sempre com es pensava aquí encara menys.
Al final varem acabar passant totes les nits en el fòrmula1, l’habitació de menys de 10m2 no dona pel matalàs inflable que portava, també hi ha la prohibició de que la gent es quedi a dormir però com ja veureu, una cosa es el que està prohibit...
La “cité universitaire” va ser realment una gran decepció perquè sabia que era just i petit però no tant vell i precari, hi van haver intents de canviar però infructuosos.
Us situo (i ja adjuntaré fotos) només tinc una pica de lavabo, la resta dutxes i wc és comunitari, només uns per tota la planta (que no som pocs la veritat) i tot està mal conservat i de l’any de la “caxipum”. Hi ha cartells prohibint els fogonets elèctrics (no tenim cuina per cert) i l’ús d’aparells calefactors perquè el 2009 algú la va fer grossa. Tot i això tots cuinem amb el fogonet elèctric, perquè si ja menjo malament per presses i horaris si hagués de viure de la oferta que hi ha acabo amb problemes de salut.

Per acabar-ho d’adovar no tinc ni conexiò directe amb la universitat! Necessito agafar un bus i desprès el metro, per tant necessito una bona hora per arribar a classe.

Realment els primers dies ho veia tot molt negre i m’estava desesperant, perquè havia d’afegir tots els problemes burrocràtics amb ambdues universitats, la udg perquè secretaria ja sabem com funciona de “ràpid i bé” (per una cosa que hauria d’haver estat arreglada abans de marxar). La d’aquí, perquè jo venia, com la majoria, amb la idea de arribar uns dies abans arreglar tota la paperassa i començar classes amb tot fet, però això aquí no és possible. Fins el dijous no tinc dret a fer l’inscripció administrativa per la que tinc hora, i fins a finals d’octubre tinc per fer la pedagògica (que em diran com fer quan faci la administrativa). I fins que no es te l’administrativa amb els codis i tot no podem tenir connexió a internet des de la universitat o la cité, ni treure llibres, ni tot allò pel que necessiti el carnet d’estudiant.

Desprès per rematar-ho vaig anar a veure les classes i la resta de la universitat, ens varem quedar tots dos amb els ulls oberts d’incredulitat. Aquesta és una de les principals universitats franceses que acull cada any més de tres mil estudiants estrangers? Lloc vell, manteniment 0, renovació (impensable).

Encara no he estat a les altres facultats però he anat comentant això amb alguns estudiants autòctons i pel que sembla la esta estan molt millor. Pel que he sentit, aquí el sindicat d’estudiants és molt radical i quasi cada any han acabat tancant amb piquets la universitat per alguna vaga, per tant una raó més per no invertir ja que es destrossen coses. La cosa ja està una mica calenta per l’allargament de l’edat de jubilació però creuem els dits que em deixin seguir anant a classe.

La facultat en si és enorme amb un munt d’edificis i aules que segueixen un ordre que (segons teoria d’un altre erasmus) has de ser francès per entendre’n la lògica. Només dir que no vaig poder assistir a les primeres classes perquè simplement no trobava la classe ni em van saber indicar. Vaig passar-me tot el matí de dilluns per no aconseguir res més que acabar exhausta i amb peus adolorits.
Després d’investigar i preguntar he acabat sabent que les aules en qüestió no surten al mapa que ens donen sinó que estan en els edificis nous (on hi ha bàsicament despatxos de professors i sales d’investigació i recerca).

La Raquel se'n va a Tolouse

Desprès d’un temps per aquí (i veient el d’en Joan) m’han vingut ganes de anar fent una mica de bloc. El títol quedarà igual com a Babel, perquè realment com són les coses aquí, gent d'arreu amb una barreja de llengües impressionant.

Estic veient moltes coses noves, nou país, nova gent, nova burrocràcia, en definitiva una nova experiència que voldria compartir encara que només sigui amb escrits i fotos.

L'aventura erasmus va començar ja fa unes dues setmanes però el cuquet d'escriure fa temps que es va posar en marxa (que segueixi així ja és una altra cosa)per tant avui aniré pujant algunes coses.
No ho he pogut fer abans perquè fins avui no he tingut internet i el temps que en podia disposar a la universitat era breu i en males condicions. Per no dir que els teclats "a la francesa" són un malson quan t'hi trobes per primer cop, però ara després de fer-los servir durant aquestes setmanes fins hi tot m'equivoco amb el meu.

Fins ara només havia actualitzat a la gent més propera i de manera bastant breu sobretot aquest temps desconnectada de la xarxa, ara espero anar deixant explicat de tot per aquí.

I aquí comença el meu relat dels meus quatre mesos d'universitària Tolosenca!

Podem canviar la manera de viure?

HOMO VIDENS

Com indica el subtítol de l’obra, Homo Videns, la societat teledirigida, la intenció del llibre és fer una reflexió critica sobre la influencia que els mitjans de comunicació actuals estan exercint sobre la societat.

Abans de res Sartori remarca que no està en contra del progrés tecnològic i que és un fet inevitable que no ha de ser negatiu de per si. Ens posa els exemples de moltes altres mitjans anteriors que també van rebre fortes critiques, com l’enciclopèdia. A més a més la majoria d’instruments de comunicació han acabat amb altres efectes secundaries, el telègraf va acabar donant el monopoli de la informació a l’empresa dels cables o amb la radio la musicalització de la vida quotidiana.

Però la televisió ha suposat un canvi per la manera gràfica de mostrar el món on les paraules perden importància perquè es pot entendre parcialment fins hi tot sense entendre la llengua en que es transmet. Un gran canvi venint d’una cultura on l’explicació del món era per la paraula, i amb noves generacions que han vist televisió fins hi tot abans de saber llegir i escriure.

Això ha tingut la conseqüència de l’empobriment de la capacitat d’entendre el coneixement ja que el nostre món també es mou amb conceptes dels que no podem veure ni percebre i per tant transformar-ho en imatge atrofia la capacitat d’abstracció (empobrint-lo, reduint-ne el significat) i per tant d’entendre.

Fent referència a Internet, creu que pot superar la televisió pel diàleg actiu que fomenta i que la televisió només podrà ser salvada si s’especialitza. Però tot i així podem veure el que volem i quan volem a la xarxa.

Però no hi veu només avantatges, contra la idea que la xarxa pot augmentar la cultura, també creu que un nen crescut amb la televisió ja no tindrà la capacitat d’abstracció per trobar i utilitzar el fons de cultura de la xarxa i que els estudiosos l’utilitzaran poc. Perquè tot i que com tot, pot ser utilitzat tant per be com per mal, de manera general no s’utilitza per buscar cultura sinó per perdre el temps

Perquè tot i que pot ser utilitzat tant per bé com per mal la gent no hi busca cultura, sinó que “hi perd el temps”. Amb el potencial perill de perdre el sentit de la realitat en la cibernavegació amb la possibilitat de ser manipulat pel món imaginari que es pot crear i que la pròxima generació siguin uns nens eterns somiadors.

Seguidament tracta l’opinió teledirigida, comparant la televisió amb el demiürg que desprès de la infància segueix controlant l’adult amb la informació que li proporciona i li condicionen la opinió. No reflexa els canvis de la societat sinó que els promou.

En el cas del es enquestes uns pocs dicten la opinió de la majoria. Respostes que han estat condicionades ja la formula de la pregunta i/o la demanda d’una resposta immediata i per tant no reflexionada. Un altre mètode també utilitzat es demanar opinió a cegues sobre temes que una majoria de gent no te els coneixements per respondre.

Perquè estar informat no vol dir comprendre ni entendre, destaca dos tipus de desconeixement, la subinformació per insuficient i la desinformació per distorsió.

La distorsió que ell tracte és pel fet que s’ha d’estar en el lloc de la noticia perquè si no hi ha imatge no hi ha noticia, i aquí comença la degradació en d’utilització excessiva d’imatges d’arxiu que no sempre s’adiuen als continguts que es volen mostrar.

L’exemple dels “països perillosos” que pràcticament no existeixen perquè no se’n poden aconseguir imatges i per tant s’estan “protegint “ d’alguna manera aquests països sense llibertat on segueixen els conflictes sense que s’hi intenti posar remei.

Amb la inundació de trivialitats i successos es per el valor de la informació, provocant un desinterès per d’internacionalitat no espectacular.

Culpa la televisió perquè no fa arribar la informació i les eines per entendre per això , al no tenir el bagatge per comprendre acaba passant i caient només amb les trivivialitats que els proporcionen.

I això es perillós perquè evidentment la televiso també menteix i la persona que ha estat “ensinistrada” per la televisió tindrà menys sentit crític per distingir la veritat de la mentida que aquell que encara ha estat ensenyat en la utilització de símbols abstractes que ajuden a distingir.

En política també remarca els exemples de personatges politics que amb poca organització de partit però un gran suport televisiu han arribat al poder. No preveu que això faci desaparèixer els partits però si que els obliga a transformar-se.

Finalment en els últims capítols fa una crida a la presa de consciencia primer per poder començar a canviar. Referent a l’ensenyament creu que s’haurien d’implicar més pel futur dels nens que avui en dia només s’avorreixen a les escoles on cada cop es perd més la lectura i escriptura, i no buscar solucions emplenant-les d’aparells, sinó només els necessàries per donar un ensenyament tècnic i pautat. I per acabar també acusa la premsa escrita d’intentar a la desesperada assemblar-se cada cop més als formats televisius en comptes de fer-ne crítica.

Haiku

"Haiku és simplement el que està succeint en aquest lloc, en aquest moment". Basho.

El haiku és una forma d'expressió poètica d'origen japonès en que es combinen 17 síl·labes en tres versos, generalment 5, 7, 5 (que en català 4, 6, 4), que se solen presentar aïllats i sense rima, s'inspiren en l'observació de la natura i normalment contenen alguna referència a l'estació de l'any en que s'escriuen.

És la única forma literària japonesa que ha influït àmpliament i que ha aconseguit una acceptació universal. Per la senzillesa dels poemes, ha trobat divulgació no solament entre poetes, sinó també entre gent corrent. Avui en dia s'escriu haiku en tot el món.

La seva intenció és narrrar l'essència d'un moment on l'home es troba en contacte amb la natura. Crea tensió entre elements que contrasten entre ells, com per exemple moviment i inactivitat, canvi i continuïtat.El haiku no ensenya res, no conté significats ocults. Són expressions simples que produeixen una ressonància en l'interior, crea un lloc en la ment per a la imatge pura. Aquesta ressonància, la creació d'aquest lloc, és on es troba el poder del haiku.

Si us interessen els Haikus l'autor J.N. Santaeulàlia juntament amb Jordi Pagès van publicar un llibre de haikus, Marea Baixa, traduïts al català amb la seva corresponent cal·ligrafia original. Per fer un tastet us en reprodueixo dos:

Shirotsubaki
otsuru oto nomi
tsukiyo kana

Blanques camèlies
que cauen: l'únic so
d'aquesta nit de lluna.

Rankô


Suzushisa ya
ishidôrô no
ana no umi

Quina frescor!
Per l'ull de la llanterna
es veu el mar

Shiki

Viatge a l'oest

És una obra clàssica de la literatura xinesa i probablement la més coneguda entre els adolescents xinesos. Va ser publicada de forma anònima l’any 1590. La historia explica una versió mitològica i fictícia de les aventures del monjo budista Xuansang (602-664) en una peregrinació a l’ Índia per aconseguir uns textos religiosos.

A la novel·la, el monjo Xuanzang es cridat per bodhisattva Guan Yin per un viatge a l’Índia per aconseguir unes copies de sutres budistes que no estan a Xina. En el seu viatge l’acompanyen tres deixebles: El rei mico Sun Wukong, el monstre-porc Zhu Wuneng i un dimoni aquàtic anomenat Sha Wujing, els quals han acceptat ajudar-lo en el viatge com a penitencia pels seus pecats passats. El mateix cavall que munta Xuanzang és un príncep dragó.

Alguns erudits han proposat que el llibre sigui una sàtira del govern xinès d’aquella època ja que en la novel·la esta molt present el rerafons religiós i mitològic de la cultura xinesa i el seu sistema de valors. I en quant al treball literari s’ha de dir que és una obre d’una gran qualitat que està inclosa entre les quatre novel·les clàssiques xineses juntament amb els tres regnes de Luo Guanzhong, a la riba de l’aigua de Shi Nai’an i el somni del pavellò vermell de cao xuequin

Part d’aquesta popularitat ve pel fet que la historia esta composta en diferents nivells. Es una historia d’aventures, te un gran contingut espiritual i és una metàfora en la que un grup de peregrins, en el seu viatge cap a l’Índia, avancen a més a més en el seu viatge personal cap a la il·luminació.

La novel·la ha estat adaptada diverses vegades al cinema i a l’animació, tan dins com fora de Xina. Servint també d’inspiració per a series japoneses. Algunes arxiconegudes com Bola de Drac, i o amb menor ressó, Sayuki.

Dialectes a la Gran Bretanya

Els lingüistes estan d'acord que no hi ha cap zona de parla anglesa que contingui tants dialectes com la Gran Bretanya.
Es creu que hi ha uns tretze dialectes marcats, però hi han autors que en compten quaranta-dos, nou a Escòcia, tres a Irlanda i trenta a Anglaterra i Gales. Per fer-nos una idea, només a les sis regions del nord d'Anglaterra s'han arribat a identificar disset maneres de pronunciar la paraula casa.

En el treball de "The linguistic Atlas of England" es van descobrir unes anomalies ben curioses. Als pobles de Berkshire de Kintbury, Boxford i Cold Ash estan separats per vuit milles però cada una fa referència a la jaqueta que ens posem a sobre de tota la roba d'una manera diferent a Kintbury greatcoat, a Boxford topcoat i a Cold Ash overcoat.

També és interessant la manera de fer referència al número 21 "twenty-one" o "one-and-twenty", aquestes dues versions es van alternant per tota l'illa. A Londres la gent diu "twenty-one" però a quaranta milles més al nord diran "one-and-twenty", a quaranta milles d'aquest punt tornen a dir "twenty-one" i així sucessivament.
Però la cosa es complica quan a Boston (Lincolnshire) fan servir "twenty-one" quan es fa referència a l'edat, però quan es fa referència a un nombre d'objectes utilitzen "one-and-twenty" i just a vint milles, a Louth utilitzen justament el contrari.

FW:FW: FW: Cadena de la sort

Quants cops hem rebut correus demanant que enviéssim aquell text a X persones perquè sinó tindríem mala sort durant X anys?

L'origen d'aquestes cadenes es remunta als anys que encara s'enviaven com a fet comú cartes en format paper. Un amic rebia una carta que bàsicament deia que aquella carta feia X temps que voltava el món i que per aconseguir la bona sort s'havia de fer 5 copies d'aquella carta i passar-la a amics o coneguts. A més a més anava complementat amb dos o tres exemples de persones que havien trencat la cadena i havien patit horribles desgràcies i/o persones que l'havien seguida i la bona sort els hi havia arribat normalment en forma de parella sentimental o diners.

Amb l'auge d'Internet aquest model es va traslladar als correus electrònics que amb la facilitat i cost zero van multiplicar el fenomen. Al principi es mantenia el mateix model que la carta escrita, però mica en mica han anat diversificant-se.

La majoria tenen el mateix format i busquen que s'envii amb amenaces de anys de mala sort, peticions, "si de debò ets amic meu m'ho tornaràs a enviar", o amb la promesa de rebre alguna cosa millor "si envies aquest correu a X persones et sortirà un vídeo molt divertit".

També hi han clàssics en aquest gènere, el de "hotmail tancarà i el messenger serà de pagament si no envies aquest missatge a 15 persones per saber que la teva compta està activa". Es evident que si això realment hagués de passar tothom rebria un correu de l'administració del hotmail mateixa, no d'un amic.

Un altre grandíssim problema d'aquesta mena de missatges es que la gent només clica el "foward" o "reenviar" i en el correu que envia hi queden marcades totes les adreces de correu dels contactes, i el següent probablement farà el mateix, i l'altre, i l'altre i l'altre. A part de la molèstia de no trobar el missatge que originalment s'enviava d'entre tanta llista de contactes hi ha un problema més greu els troyans que captures les adreces. Aquests troyans poden agafar totes aquestes adreces i utilitzar-les per enviar-hi spam que potser el rebrem d'un amic o d'un desconegut però que o poden ser pornogràfics o contenir virus.

Ja som molts que cada tant, quan estem farts que ens saturin el correu electronic amb bajanades que venim llegint des de que tenim correu electrònic (alguns ja fa deu anys) enviem un correu sarcastic demanant que la gent hi reflexioni.

(un fragment d'un exemple)

10.He depositado también todos mis ahorros en la cuenta de Amy Bruce, una pobre niña que está enferma en el hospital, más o menos 7000 veces. (Es curioso, esta niña tiene 8 años desde 1995...)

11. He sabido 170 veces que Msn Hotmail iba a cerrar mi cuenta.

12. Conozco la fórmula para no ser nunca más soltero. (Sólo es necesario escribir el nombre de una persona en un papel, pensar mucho en ella y después frotarse el culo dando vueltas en el sentido de las agujas del reloj alrededor de un 600)

13. He acumulado alrededor de 3000 años de mala suerte y he muerto 67 veces a causa de todas las cadenas que me han enviado.

14. He recibido no sé cuantas facturas ya que desde el uno de agosto se dice que MSN es de pago.

A Todos Muchas Gracias

IMPORTANTE: Si no envias este mail en los próximos 10 segundos, al menos a 8.500.000 personas, un dinosaurio azul vendrá a comer a tu familia mañana a las 17.30

Malauradament és poc efectiu i cada dia de manera autòmata la gent segueix reenviant textos de nul·la utilitat només per l'amenaça de que es tindrà anys de mala sort en l'amor.
Fins hi tot han sorgit diverses pàgines web que fomenten un moviment anti-cadenes i algunes com la següent en tenen un arxiu.

ROMPECADENAS

THE SPEECH ACCENT ARCHIVE

Fa un temps en un fòrum on l'anglès és l'idioma vehicular per gent d'arreu del món un usuari va tenir la idea de que els usuaris que volguessin és gravessin parlant un mateix text per poder sentir quines diferents veus i pronunciacions tenen la gent de llocs tant diferents com és la gran Bretanya, Itàlia, Israel, Alemanya, Austràlia, Portugal, Argentina o diferents estats americans.

Ja que qui ho va proposar està graduant-se en lingüística va proposar un paràgraf extret d'una web que precisament és dedica a això, estudiar els accents diferents de gent d'arreu del món.

El paràgraf escollit conté la majoria de consonants vocals de l'americà estàndard.

Please call Stella. Ask her to bring these things with her from the store: Six spoons of fresh snow peas, five thick slabs of blue cheese, and maybe a snack for her brother Bob. We also need a small plastic snake and a big toy frog for the kids. She can scoop these things into three red bags, and we will go meet her Wednesday at the train station.

Si es vol participar en el projecte es demana que la gravació sigui de qualitat i fan un seguit de preguntes. Com on es va néixer, quin és l'idioma nadiu i quins altres idiomes es coneix, edat, edat que es va començar a aprendre l'anglès i si va ser de manera acadèmica o natural i finalment si s'ha viscut en algun país angloparlant.

L'arxiu de totes les gravacions és molt complet. La llista està organitzada per llengües on parlants d'aquestes s'han gravat parlant en anglès. Es realment extensa i se'ns facilita una taula fonètica dels sons més comuns de cada llengua. Podem recercar per parlants o per regions en un atles.
Si volem més informació d'aquest tema hi ha una llista de bibliografia, pàgines web i fonètica en l'apartat recources.

la pàgina web del projecte:

THE SPEECH ACCENT ARCHIVE

Buscar la paritat en el llenguatge

Un dels dos llibres d'estil que hem estat treballant amb els companys del meu grup és el de l'ajuntament de Barcelona. Un dels temes és l'ús igualitari del llenguatge. Aquest ressalta les maneres de fer que els escrits siguin igualitaris i respectuosos amb ambdós gèneres.

La nostra llengua te una preeminència masculina per referir-se a un grup mixt o alguns càrrecs que encara no tenen equivalència. És evident que en algunes situacions si és força massa pot quedar un text poc natural.

Principis generals, evitar la subordinació del femení al masculí i que el text només sembli adreçat a persones d’un sol gènere. Per als formularis utilitzar construccions neutres i adequades tant per homes com per dones.

Maneres d’aconseguir neutralitat, aplicar les formes dobles adjuntant la terminació femenina desprès de la paraula separada per una barra o parèntesi. Si és possible es preferible escriure les dues formes completes de la mateixa paraula separat per una barra o un sota l’altre. Evitant sempre que no sigui massa repetitiu. Això es pot evitar utilitzant paraules neutres com “persona” o el nom del col·lectiu o càrrec.

Concordança i pronoms Per a les dificultats que comporta s’aplicaran les regles habituals de concordança d’adjectius i participis amb la forma masculina tot i que també hi hagin subjectes femenins. Si es dona la possibilitat s’afegirà el pronom en les dues formes.

Només d’oficis, càrrecs i professions Per referir s’hi de manera abstracte a un col·lectiu professional s’utilitzarà el masculí en tant a que no està marcat gramaticalment. Però per referir-nos a una persona sempre s’inclouran els dos generes.

Creació de càrrecs tant en masculí com en femení de diferent maneres, amb sufixos variables. Però n’hi ha d’invariables com telefonista o gerent.

Àcid Sulfuric

El llibre sota aquest títol és una violenta sàtira que incideix en la degradació de la programació televisiva on cada cop més es busca mostrar les dificultats i el patiment dels altres. L'autora ho porta fins a l'extrem creant un camp de concentració de gent escollida a l'atzar que es convertirà en un espectacle exitós pel seu funcionament semblant al "gran germà".

El seu funcionament és igual que un reallity show, però els concursants són segrestats a l'atzar i transportats amb un tren precintat a un camp de concentració. Aquests segueixen una dinàmica semblant als camps Nazis pel seu funcionament, però tot vigilat amb càmeres de televisió.

Fins hi tot s'han contractat persones que a prèvia entrevista, han demostrat insensibilitat, satisfacció amb humiliació d'altri i falta d'empatia. Pagats per la feina d'apallisar i humilia els condemnats sovint cada dia podran triar qui envien a la mort.

Els presoners també són degradats a un número de matricula per eliminar una part del que els identifica com a persones.

A partir de dos fragments intentaré il·lustrar part de la crítica del relat. El primer es situa durant l'estona del míser menjar a taula comenten quines escenes seran les que deuen agradar més al públic i entren en la discussió de qui és el culpable.

"-Els Kapos- va respondre un home.

-No: els organitzadors - va intervenir algú que no parlava mai.

-Els polítics, que no prohibeixen aquesta monstruositat - va dir la MDA 802.

-i vostè, Pannonique, què en pensa? - va interrogar l'EPJ 327. Es va fer un silenci, com cada vegada que l'atenció se centrava en ella.

- Penso que els majors culpables són els espectadors- va respondre.

- No és una mica injust? - va preguntar l'home- la gent torna d'un dia de feina, estan extenuats, moixos esgotats.

-Hi ha altres anals - va dir Pannonique.

-Sap perfectament que per a molta gent la programació televisiva sovint és l'únic tema de conversa. Per això tothom mira les mateixes coses: per no sentir-se desplaçat i tenir alguna cosa a compartir.

-Doncs que mirin tots una altra cosa- va dir la noia

-Seria el millor, evidentment.

-Ho diu com si fos una utopia- va continuar la Pannonique

- L'únic que han de fer és canviar de canal, que tampoc no és tan difícil.

- No hi estic d'acord - va declarar la MDA 802

-Evidentment, el públic s'equivoca. Però d'aquí a dir que són els majors culpables! Són un desastre passiu. Els organitzadors i els polítics són uns criminals mil vegades més grans.

-Els espectadors autoritzen i per tant creen la perversitat de totes els altres- va dir la Pannonique- Els polítics són l'emanació del públic. Pel que fa als organitzadors, són taurons que es limiten a esmunyir-se per les escletxes, es a dir, per tot arreu on hi hagi un mercat rendible. Els espectadors són culpables de formar un mercat rendible."

La culpa no recau mai en el consumidor que és per qui es creen aquesta mena de productes, el culpable es qui els crea. Aquesta és una de les idees que molta gent utilitza per defensar programes d'entreteniment escombraries, no te importància el fet que hi hagi gent que s'ho miri i en faci pujar les audiències sinó que qui el produeix faci servir estratègies tan baixes i morboses.
Però aquests no donarien aquesta mena de productes si no tinguessin un públic que els hi donés força. El fet que les mateixes víctimes defensin l'espectador revela l'actitud integrada que aquest no te poder de decisió i només accepta el que li ensenyen.

Per il·lustrar l'actitud dels espectadors he escollit un altre fragment de prop del final, quan el programa ha assumit el 100% de l'audiència:

"Els polítics, davant els seus aparells, brandaven el cap amb desesperació i deien:

-És terrible. Hauríem hagut d'intervenir-hi.

Als bars, persones repenjades a la barra diagnosticaven, amb els ulls clavats a la pantalla:

-Et dic que li ha arribat l'hora. És fastigós. Perquè no hi han fet res, els polítics? L'únic que havien de fer era prohibir aquesta mena de porqueria. No hi queda moralitat, al capdavant de l'estat, és l'únic que et puc dir.

Els benpensants pensaven bé en veu alta, amb el cap inclinat amb tristesa cap a l'aparell:

-Quin patiment! quin dia tan negre per a la humanitat! no tenim dret a no mirar-ho: haurem de donar testimoni de tot aquest horror, caldrà passar comptes. Quan arribi el moment, no direm pas que no hi érem.

[...] Els pares mostraven el programa als fills per explicar-los que era allò, el mal.
[...] El súmmum de la hipocresia el van atènyer els qui no tenien televisor, que es convidaven a casa dels veïns per veure Concentració i s'indignaven:

- Veient això, m'alegro de no tenir televisió!"

La hipocresia de quan tothom admet que un programa és degradant i inaceptable, però el miren. També reflecteix la falta d'empatia i l'habitualitat de veure els patiments humans en una pantalla. Avui en dia la violència està molt present a totes les televisions tornant indiferent als espectadors quan se'ls ensenya una massacre o un desastre natural on hi han persones morint o sobrevisquen al límit de les seves possibilitats.
Sovint sembla que si passa per una pantalla no és real, es crea una ficció de la realitat que permet aquesta actitud tan distant davant de situacions que podrien fer que aquests espectadors es replantegessin i conscienciessin sobre els factors que han provocat aquell fet.

Amélie Nothomb

Sens falta treu un llibre cada any d'entre 100 i 200 pàgines. És l'autora Belga nascuda a Japó (1967 Kobe) Amélie Nothomb. Un d'aquells autors d'estil tan peculiar que normalment o els adores o els odies.

La seva vida també surt en part de la norma, per culpa de la feina d'ambaixador del seu pare va viatjar de Japó a Xina, de Xina a Laos, de Laos a Bangladesh, de Bangladesh a Birmània, de Birmània als Estats Units, fins que als 17 anys va arribar a estudiar filología romànica al país natal dels seus pares, Bèlgica.

Aquest moviment internacional va marcar Nothomb, sobretot el país del sol naixent, on va pasar-hi la infantesa. Tant que te dos llibres dedicats a la seva experiència vital Japonesa. El primer, Métaphysique des tubes el narrador és un infant que es creu déu i ens explicarà la vida cotidiana i com va creixent fins al moment en que hagi de deixar el seu Japó adorat. Fet no només reflexa l'actitud dels infants on creuen controlar gran món sino també la costum japonesa de tractar els menors de tres anys com a petites divinitats.
El segon llibre és Stupeur et tremblements ens situa en el moment que desprès d'acabar la seva carrera decideix anar a viure al país on va nèixer. A partir d'aqui ens relata lde manera esperpentica experència de treballar per a una companyia japonèsa. El personatge entra com a treballadora important per la seva fluidesa tant en japonès com en francès però l'empresa la portarà a una degradació personal i professional.

L'últim llibre que es podria titllar d'autobiogràfic és Biographie de la faim on ens explica la resta dels seus viatges, la seva difícil adolescència amb la seva germana com a única companyia d'edat semblant. Totes dues van patir anorèxia (en part per això el títol del llibre) i totes dues van ser escriptores (però només Amélie va acabar dedicant-s'hi).

Contràriament el que es podria esperar, el seu llenguatge és molt pla i senzill, però aconsegueix transementre la profundiatat de les situacions que ens mostra.
Els seus personatges sovint són especialment bells i alhora caiguts en un abisme personal d'on lluitaràn per sortir-ne. Però les relacions humanes que descriu són terriblement destructives i intolerants.
Integra molt el tema de la memòria i els records de la infantesa, en part perquè ella mateixa recorda amb molta claretat la seva infantesa.


BIBLIOGRAFIA

• Hygiène de l'assassin, novel·la, 1992
• Le Sabotage amoureux, novel·la, 1992
• Légende un peu chinoise, conte, 1993
• Les Combustibles, novel·la, 1994
• Les Catilinaires,novel·la, 1995
• Péplum, novel·la, 1996
• Attentat, novel·la, 1997
• Mercure, novel·la, 1998
• Stupeur et tremblements, novel·la, 1999
  
• Le Mystère par excellence, novel·leta, 1999
• Métaphysique des tubes, novel·la, 2000
  
• Brillant comme une casserole, contes, 2000
• Cosmétique de l'ennemi, novel·la, 2001
• Aspirine, novel·leta, 2001
• Sans nom, novel·leta, 2001
• Robert des noms propres, 2002
• Antéchrista, 2003
  
• L'Entrée du Christ à Bruxelles, nouvel·leta, 2004
• Biographie de la faim*, novel·la, 2004
  
• Acide sulfurique, novel·la, 2005
  
• Journal d'Hirondelle, novel·la, 2006
  

Boques que ostenten riquesa

Des de Dushambé el president de Tayikistán, Ejmomalí Rajmónov ha fet unes declaracions a la cadena BBC on explicava la prohibició als mestres a portar peces dentals d'or i recomana als funcionaris estatals que substitueixin ponts i corones daurades per altres de més discretes i blanques. Els seus arguments es basen en la mala imatge que pot donar davant de les organitzacions internacionals alhora d'avaluar la pobresa del país.

Aquesta percepció és comprensible ja que a Àsia Central fa poc les dents d'or eren símbol de riquesa, fins hi tot es podien considerar part de la dot de les núvies.
També ho exemplifica el dictador de Turkeminstán, Saparmurat Niyázov que tot hi prohibir les dents d'or li agrada donar un aspecte daurat a les estàtues de la seva persona.

El nombre de pedagogs que porten dents d'or és d'un 10%, però de moment el ministeri d'educació ha volgut tranquil·litzar el col·lectiu assegurant que els mestres més grans no se'n veuran afectat ja que només s'aplicarà als joves.

Onomatopeies

La traducció literal d'onomatopeia del grec vol dir "creació de noms" el fem servir per imitar sons per escrit. Moltes onomatopeies canvien a les diferents llengües perquè han d'adaptar el so a la seva escriptura i fonètica particular. També es pot donar el cas que l'espècie d'animal tingui alguna diferència i soni diferent en aquella zona geogràfica.

Un exemple rellevant seria el de l'idioma japonès ja que és una de les llengües amb més onomatopeies. Moltes es fan servir en el vocabulari cotidia i tenen una gran diversitat pels diferents matisos de cada so i/o acció.

Zazah: El soroll del mar

Spanh: So provocat per un cop sec i ràpid.

Bocchan: Aquest és bastant curiós, és el soroll d’un objecte pesant o una persona cau a l’aigua

Gon: Soroll d’un impacte sobre una superfície rigida. També s’utilitza per soroll de campanes. També podria ser la variant “ gohhn” que pot ser també un cop al cap.

Dokan, soroll d’una explosió

Zuruzuruzuru, So de quan arrosseguem un objecte o una persona

DokiDoki, representa els batecs del cor.

Boki Boki per expressar el soroll de quan petem els dits

En anglès també s'utilitzen onomatopeies per fer referencia a accions, per exemple: Blink, Bang, Slam...

Però les millors onomatopeies per comparar les diferències són els sons d'animals i ens trobem exemples semblants com és el cas de l'ovella o alguns curiosos per exemple el gall.

Què fa un GOS?

Català: bup, bup
Anglès: woof, woof
Castellà: guau guau
Francès: uaf, uaf
Japonès: wan wan (o wai wai si es petit)

GAT:

Català/Castellà: miau
Anglès: meow
Japonès: nyaa

GALL:

Català/Castellà: kikiriki
Anglès: cock-a-doodle-doo
Japonès: kokekokkoo

GRANOTA:

Català/Castellà: croak croak
Anglès: ribbit ribbit.

OVELLA:

Català/Castellà: bee bee
Anglès: baa baa
Japonès: mee mee