HOMO VIDENS

Com indica el subtítol de l’obra, Homo Videns, la societat teledirigida, la intenció del llibre és fer una reflexió critica sobre la influencia que els mitjans de comunicació actuals estan exercint sobre la societat.

Abans de res Sartori remarca que no està en contra del progrés tecnològic i que és un fet inevitable que no ha de ser negatiu de per si. Ens posa els exemples de moltes altres mitjans anteriors que també van rebre fortes critiques, com l’enciclopèdia. A més a més la majoria d’instruments de comunicació han acabat amb altres efectes secundaries, el telègraf va acabar donant el monopoli de la informació a l’empresa dels cables o amb la radio la musicalització de la vida quotidiana.

Però la televisió ha suposat un canvi per la manera gràfica de mostrar el món on les paraules perden importància perquè es pot entendre parcialment fins hi tot sense entendre la llengua en que es transmet. Un gran canvi venint d’una cultura on l’explicació del món era per la paraula, i amb noves generacions que han vist televisió fins hi tot abans de saber llegir i escriure.

Això ha tingut la conseqüència de l’empobriment de la capacitat d’entendre el coneixement ja que el nostre món també es mou amb conceptes dels que no podem veure ni percebre i per tant transformar-ho en imatge atrofia la capacitat d’abstracció (empobrint-lo, reduint-ne el significat) i per tant d’entendre.

Fent referència a Internet, creu que pot superar la televisió pel diàleg actiu que fomenta i que la televisió només podrà ser salvada si s’especialitza. Però tot i així podem veure el que volem i quan volem a la xarxa.

Però no hi veu només avantatges, contra la idea que la xarxa pot augmentar la cultura, també creu que un nen crescut amb la televisió ja no tindrà la capacitat d’abstracció per trobar i utilitzar el fons de cultura de la xarxa i que els estudiosos l’utilitzaran poc. Perquè tot i que com tot, pot ser utilitzat tant per be com per mal, de manera general no s’utilitza per buscar cultura sinó per perdre el temps

Perquè tot i que pot ser utilitzat tant per bé com per mal la gent no hi busca cultura, sinó que “hi perd el temps”. Amb el potencial perill de perdre el sentit de la realitat en la cibernavegació amb la possibilitat de ser manipulat pel món imaginari que es pot crear i que la pròxima generació siguin uns nens eterns somiadors.

Seguidament tracta l’opinió teledirigida, comparant la televisió amb el demiürg que desprès de la infància segueix controlant l’adult amb la informació que li proporciona i li condicionen la opinió. No reflexa els canvis de la societat sinó que els promou.

En el cas del es enquestes uns pocs dicten la opinió de la majoria. Respostes que han estat condicionades ja la formula de la pregunta i/o la demanda d’una resposta immediata i per tant no reflexionada. Un altre mètode també utilitzat es demanar opinió a cegues sobre temes que una majoria de gent no te els coneixements per respondre.

Perquè estar informat no vol dir comprendre ni entendre, destaca dos tipus de desconeixement, la subinformació per insuficient i la desinformació per distorsió.

La distorsió que ell tracte és pel fet que s’ha d’estar en el lloc de la noticia perquè si no hi ha imatge no hi ha noticia, i aquí comença la degradació en d’utilització excessiva d’imatges d’arxiu que no sempre s’adiuen als continguts que es volen mostrar.

L’exemple dels “països perillosos” que pràcticament no existeixen perquè no se’n poden aconseguir imatges i per tant s’estan “protegint “ d’alguna manera aquests països sense llibertat on segueixen els conflictes sense que s’hi intenti posar remei.

Amb la inundació de trivialitats i successos es per el valor de la informació, provocant un desinterès per d’internacionalitat no espectacular.

Culpa la televisió perquè no fa arribar la informació i les eines per entendre per això , al no tenir el bagatge per comprendre acaba passant i caient només amb les trivivialitats que els proporcionen.

I això es perillós perquè evidentment la televiso també menteix i la persona que ha estat “ensinistrada” per la televisió tindrà menys sentit crític per distingir la veritat de la mentida que aquell que encara ha estat ensenyat en la utilització de símbols abstractes que ajuden a distingir.

En política també remarca els exemples de personatges politics que amb poca organització de partit però un gran suport televisiu han arribat al poder. No preveu que això faci desaparèixer els partits però si que els obliga a transformar-se.

Finalment en els últims capítols fa una crida a la presa de consciencia primer per poder començar a canviar. Referent a l’ensenyament creu que s’haurien d’implicar més pel futur dels nens que avui en dia només s’avorreixen a les escoles on cada cop es perd més la lectura i escriptura, i no buscar solucions emplenant-les d’aparells, sinó només els necessàries per donar un ensenyament tècnic i pautat. I per acabar també acusa la premsa escrita d’intentar a la desesperada assemblar-se cada cop més als formats televisius en comptes de fer-ne crítica.

Àcid Sulfuric

El llibre sota aquest títol és una violenta sàtira que incideix en la degradació de la programació televisiva on cada cop més es busca mostrar les dificultats i el patiment dels altres. L'autora ho porta fins a l'extrem creant un camp de concentració de gent escollida a l'atzar que es convertirà en un espectacle exitós pel seu funcionament semblant al "gran germà".

El seu funcionament és igual que un reallity show, però els concursants són segrestats a l'atzar i transportats amb un tren precintat a un camp de concentració. Aquests segueixen una dinàmica semblant als camps Nazis pel seu funcionament, però tot vigilat amb càmeres de televisió.

Fins hi tot s'han contractat persones que a prèvia entrevista, han demostrat insensibilitat, satisfacció amb humiliació d'altri i falta d'empatia. Pagats per la feina d'apallisar i humilia els condemnats sovint cada dia podran triar qui envien a la mort.

Els presoners també són degradats a un número de matricula per eliminar una part del que els identifica com a persones.

A partir de dos fragments intentaré il·lustrar part de la crítica del relat. El primer es situa durant l'estona del míser menjar a taula comenten quines escenes seran les que deuen agradar més al públic i entren en la discussió de qui és el culpable.

"-Els Kapos- va respondre un home.

-No: els organitzadors - va intervenir algú que no parlava mai.

-Els polítics, que no prohibeixen aquesta monstruositat - va dir la MDA 802.

-i vostè, Pannonique, què en pensa? - va interrogar l'EPJ 327. Es va fer un silenci, com cada vegada que l'atenció se centrava en ella.

- Penso que els majors culpables són els espectadors- va respondre.

- No és una mica injust? - va preguntar l'home- la gent torna d'un dia de feina, estan extenuats, moixos esgotats.

-Hi ha altres anals - va dir Pannonique.

-Sap perfectament que per a molta gent la programació televisiva sovint és l'únic tema de conversa. Per això tothom mira les mateixes coses: per no sentir-se desplaçat i tenir alguna cosa a compartir.

-Doncs que mirin tots una altra cosa- va dir la noia

-Seria el millor, evidentment.

-Ho diu com si fos una utopia- va continuar la Pannonique

- L'únic que han de fer és canviar de canal, que tampoc no és tan difícil.

- No hi estic d'acord - va declarar la MDA 802

-Evidentment, el públic s'equivoca. Però d'aquí a dir que són els majors culpables! Són un desastre passiu. Els organitzadors i els polítics són uns criminals mil vegades més grans.

-Els espectadors autoritzen i per tant creen la perversitat de totes els altres- va dir la Pannonique- Els polítics són l'emanació del públic. Pel que fa als organitzadors, són taurons que es limiten a esmunyir-se per les escletxes, es a dir, per tot arreu on hi hagi un mercat rendible. Els espectadors són culpables de formar un mercat rendible."

La culpa no recau mai en el consumidor que és per qui es creen aquesta mena de productes, el culpable es qui els crea. Aquesta és una de les idees que molta gent utilitza per defensar programes d'entreteniment escombraries, no te importància el fet que hi hagi gent que s'ho miri i en faci pujar les audiències sinó que qui el produeix faci servir estratègies tan baixes i morboses.
Però aquests no donarien aquesta mena de productes si no tinguessin un públic que els hi donés força. El fet que les mateixes víctimes defensin l'espectador revela l'actitud integrada que aquest no te poder de decisió i només accepta el que li ensenyen.

Per il·lustrar l'actitud dels espectadors he escollit un altre fragment de prop del final, quan el programa ha assumit el 100% de l'audiència:

"Els polítics, davant els seus aparells, brandaven el cap amb desesperació i deien:

-És terrible. Hauríem hagut d'intervenir-hi.

Als bars, persones repenjades a la barra diagnosticaven, amb els ulls clavats a la pantalla:

-Et dic que li ha arribat l'hora. És fastigós. Perquè no hi han fet res, els polítics? L'únic que havien de fer era prohibir aquesta mena de porqueria. No hi queda moralitat, al capdavant de l'estat, és l'únic que et puc dir.

Els benpensants pensaven bé en veu alta, amb el cap inclinat amb tristesa cap a l'aparell:

-Quin patiment! quin dia tan negre per a la humanitat! no tenim dret a no mirar-ho: haurem de donar testimoni de tot aquest horror, caldrà passar comptes. Quan arribi el moment, no direm pas que no hi érem.

[...] Els pares mostraven el programa als fills per explicar-los que era allò, el mal.
[...] El súmmum de la hipocresia el van atènyer els qui no tenien televisor, que es convidaven a casa dels veïns per veure Concentració i s'indignaven:

- Veient això, m'alegro de no tenir televisió!"

La hipocresia de quan tothom admet que un programa és degradant i inaceptable, però el miren. També reflecteix la falta d'empatia i l'habitualitat de veure els patiments humans en una pantalla. Avui en dia la violència està molt present a totes les televisions tornant indiferent als espectadors quan se'ls ensenya una massacre o un desastre natural on hi han persones morint o sobrevisquen al límit de les seves possibilitats.
Sovint sembla que si passa per una pantalla no és real, es crea una ficció de la realitat que permet aquesta actitud tan distant davant de situacions que podrien fer que aquests espectadors es replantegessin i conscienciessin sobre els factors que han provocat aquell fet.

Una pantalla per no estar sol

"La tele em fa companyia" és la frase més habitual que respon la gent quan se li pregunta perquè tan bon punt entren a casa engeguen el televisor.

Es podria entendre si fos el cas d'un programa de música o potser fins hi tot de debat, però per això també hi han els programes radiofònics. Si tenim en compte el que explicava Sartori en el seu Homo videns, la força de la televisió són les imatges que ens arriben, el missatge parlat cau en segon terme. I és segueix necessitant aquesta veu parlant, aquests sons, encara que no tinguin rellevància.

Llavors quina és la raó? Penso que potser és la por al silenci. Avui en dia no estem acostumats a seure en algun lloc sense que hi hagin sons, a la majoria de botigues hi ha la radio, a les consultes del fisioterapeuta, als lavabos dels cinemes, molts carrers ja tenen fil musical... I si no ja ens el proporcionem nosaltres mateixos amb l'mp3 o l'ipod, sempre hem de portar música, fins hi tot per anar a comprar el pa a la botiga de la cantonada. Jo mateixa sovint escolto la radio en els trajectes a peu. Però també he d'admetre que gaudeixo quan baixo al casc antic a fer un encarreg, pots escoltar els sons que ens envolten, són més dels que ens imaginem. I tampoc ha de ser avorrit no tenim els nostres propis pensaments? Crec que avui en dia amb prou feines poden quedar persones que caminen distretes en les seves pròpies idees, si no és l'mp3 és el mòbil.
Una altra cosa que ens impossibilita es de parlar amb la persona que coíndicim a l'ascensor, a la botiga... Si portem música estem tancats en el nostre món individual i interacció amb altres persones acaba essent pràcticament nul·la.

I l'extensió d'aquest aïllament és arribar a casa apagar l'mp3 i engegar la televisió, preparar el dinar mentre sent aquests sons que ens diuen que no estem sols, para la taula i per exemple arriba un parent que també ve a dinar. Dinen junts mentre miren una serie, possiblement s'explicaran alguna anècdota però és poc probable que entaulin una conversa seguida que no consisteixi en comentaris del que passa a la pantalla. Acabat l'àpat, si s'ha de marxar s'apagarà, sinó potser el petit de la família s'hi enganxarà per veure els dibuixos animats, o farà feina mentre la pantalla escup imatges constantment. I segurament la mateixa situació es donarà a l'hora de sopar, mentre tothom volta per la casa la pantalla seguirà il·luminada, quan tots junts sopin, potser miraran un programa, o simplement la mantindran perquè hi hagi un so de fons.

Em pregunto, tanta por fa el silenci a taula (si no hi ha una raó negativa)? Saber les anècdotes del dia dels familiars, explicar les pròpies, treure a debat un tema i conèixer les opinions dels propers i defensar les pròpies, tot això és possible sense massa esforç que fomenta la comunicació, un element indispensable en les relacions personals i la vida social.
A més a més és realment positiu ser bombardejats amb milions d'imatges sense donar-hi una lectura critica conscient? No en sóc cap experta, però està demostrat que inconscientment guardem tota aquesta informació que ens entra sense filtre.

Evidentment no estic titllant a ningú d'antisocial o poc sociable pel fet de deixar la televisió engegada. Però trobo que és una reflexió important preguntar-nos el perquè d'aquest comportament, perquè sovint no hi ha resposta amb fonament és "perquè si" res més. Estem dins del que s'anomena la societat de la comunicació amb un munt de maneres de fer arribar un missatge a una altra persona, telefon, mòbil, Internet... i precisament estem perdent el més elemental que és dirigir la paraula al nostre receptor.