Onomatopeies

La traducció literal d'onomatopeia del grec vol dir "creació de noms" el fem servir per imitar sons per escrit. Moltes onomatopeies canvien a les diferents llengües perquè han d'adaptar el so a la seva escriptura i fonètica particular. També es pot donar el cas que l'espècie d'animal tingui alguna diferència i soni diferent en aquella zona geogràfica.

Un exemple rellevant seria el de l'idioma japonès ja que és una de les llengües amb més onomatopeies. Moltes es fan servir en el vocabulari cotidia i tenen una gran diversitat pels diferents matisos de cada so i/o acció.

Zazah: El soroll del mar

Spanh: So provocat per un cop sec i ràpid.

Bocchan: Aquest és bastant curiós, és el soroll d’un objecte pesant o una persona cau a l’aigua

Gon: Soroll d’un impacte sobre una superfície rigida. També s’utilitza per soroll de campanes. També podria ser la variant “ gohhn” que pot ser també un cop al cap.

Dokan, soroll d’una explosió

Zuruzuruzuru, So de quan arrosseguem un objecte o una persona

DokiDoki, representa els batecs del cor.

Boki Boki per expressar el soroll de quan petem els dits

En anglès també s'utilitzen onomatopeies per fer referencia a accions, per exemple: Blink, Bang, Slam...

Però les millors onomatopeies per comparar les diferències són els sons d'animals i ens trobem exemples semblants com és el cas de l'ovella o alguns curiosos per exemple el gall.

Què fa un GOS?

Català: bup, bup
Anglès: woof, woof
Castellà: guau guau
Francès: uaf, uaf
Japonès: wan wan (o wai wai si es petit)

GAT:

Català/Castellà: miau
Anglès: meow
Japonès: nyaa

GALL:

Català/Castellà: kikiriki
Anglès: cock-a-doodle-doo
Japonès: kokekokkoo

GRANOTA:

Català/Castellà: croak croak
Anglès: ribbit ribbit.

OVELLA:

Català/Castellà: bee bee
Anglès: baa baa
Japonès: mee mee

Insults i "males paraules"

Normalment els renecs són els grans desconeguts quan aprenem una altra llengua de manera acadèmica. Són la part ofensiva, estan mal vistos i es creu que és vulgar parlar-ne. Però si mai hem d'utilitzar aquella llengua fora d'un àmbit formal és segur que ens els trobarem en algun moment, també formen part del llenguatge i la cultura.
Tant si volem llegir una novel·la o fins hi tot si entréssim a treballar en una empresa estrangera segur que ens hi trobarem tard o d'hora amb aquest vocabulari que la majoria de professors deixen de banda.

Personalment crec que són importants per no acabar fent el ridícul o quedar-nos indiferents quan algú pot haver estat molt ofensiu (o potser el contrari, enfadar-nos molt quan només ha usat un insult "amigable" com babau).
A part d'això també trobo que és interessant quina mena de vocabulari és ofensiu en les diferents llengües i cultures, perquè tot i que n'hi ha moltes que si, no totes segueixen la mateixa lògica que els nostres insults.

En el cas Xinès per exemple que et diguin tortuga és bastant greu o a la tribu Xoxa del sud d'Africa és hlebeshako "les orelles de la teva mare". Altres sense gaire sentit com el schweinehund alemany que vol dir "porc-gos". Curiosament els insults francesos augmenten de gravetat quan se'ls hi afegeix espèce de a davant. És més greu que et diguin que ets una espècie de vaca que una vaca a seques.

També hi han cultures que quasi no tenen renecs en els seus idiomes com el japonès, a la polinèsia o els indis americans. Però deixaré l'exemple per un altre post més endavant per poder estendre-m'hi més.

Evidentment les cultures modernes no són les primeres a menyprear-se entre humans. El doctor J.N. Adams de la universitat de Manchester va estudiar els renecs romans i en va documentar fins a 800. Moltes d'aquests eren eufemismes per referir-se al membre masculí anomenant-lo, "eina", "punyal","espasa" o fins hi tot (suposo que despectivament) "cuc".

Sense comptar les inevitables excepcions la majoria de paraulotes tenen unes qualitats pràcticament universals, brutícia, sexe, incest, qualitats animals, o ofendre allò sagrat .

Referint-me al que he comentat breument abans, sovint trobem més d'un nivell en els insults utilitzats de suaus que poden arribar a ser amigables fins hi tot, a molt greus. Per això s'ha de tenir en compte quin grup és vol utilitzar o s'està utilitzant en contra nostre.

Per endinsar-se més en el tema podria recomenar The anatomy of Swearing de l'autora Ashley Montagu.

Transcripció al Japonés

Primer de tot com heu vist, la fonètica japonesa és bastant pobre i qual vulguem transcriure paraules poden arribar a quedar bastant canviades. Aquestes transcripcions és fan de manera fonètica, per això si coneixem les paraules amb la pràctica l'oïda s'acostuma a aquests canvis i no cal pensar-hi tant per arribar a desxifrar de quina paraula original estem parlant.

Exemples d'això ho podem veure amb les mateixes paraules japoneses que s'han importat d'altres llengües. Amb l'Anglès tindríem ordinador que seria konpyûtaa Computer, Autobús Basu de Bus. Forquilla Foku de fork. Però també hi han exemples d'altres idiomes com per exemple el francès, puretaporute de prêt-à-porter.

El problema principal que ens trobem es que no hi ha cap so consonàntic que vagi sol, amb l'excepció de la N. D'aquesta manera sempre que ens sigui possible utilitzarem el símbol que contingui la consonant que necessitem acompanyada de la U. Per què aquesta vocal? doncs perquè tenim la sort que en japonès aquest so es pronuncia molt poc o molt fluix. Així un verb tan habitual com el "ser" l'hauríem de pronunciar més aviat "des" que no "desu" que és com s'escriu.
Però hi ha lletres que no ens permeten l'utilització de la U. Aquests casos són els de la T i la D, llavors farem servir la sil·laba que contingui una O.
Finalment el so L, si no existeix què fem servir? doncs la R. En japonès són equivalents ja que com vaig comentar anteriorment és el so de la R de "pera" o "cara".

D'aquesta manera podem aconseguir com es pronunciaría diferents paraules en l'idioma del sol naixent. Tenir en compte a més a més que depenent de què pot arribar a sonar malament en la nostra pròpia llengua. Perquè per exemple el meu nom seria Rakeru, Sílvia quedaria Siribia, però Olga sonaria Oruga.