The invasion of language: emergence, change and death

Aquest és el títol de l'article de William S-Y. Wang i James ". Minett, on se'ns intenta donar una visió global dels orígens funcionament i futur de les llengües.

Per començar dona una explicació dels inicis en l’estudi del llenguatge i la seva aparició històrica.

Ressalta dos estudis, el primer a descriure l'arbre de llengües indoeuropees, que va ser el lingüista alemany August Schleicher el 1859. Resultat de la descripció i comparació de gramàtiques, fonètica, lèxic i historia de les diferents llengües.
El segon és Hockett en 1960 publicant 13 característiques que existeixen en els llenguatges humans però que només existeixen parcialment en alguns sistemes de comunicació animals. Com l’ús dels símbols per fer referència a una cosa o el desplaçament temporal.

En quant a l’origen del llenguatge modern es creu que va aparèixer al mitjà paleolític i que la diferenciació de la nostra llengua amb els altres mètodes comunicatius animals és el gen FOXP2 que ens va quedar fixat de manera permanent.

També dona l’explicació de les teories del traspàs de característiques lingüístiques entre grups. Però aquesta ha resultat fallida ja que la freqüència de contacte entre grups caçadors recol·lector era escassa. Per això es creu que hi ha la possibilitat que diferents estratègies lingüístiques sorgissin de manera independent en llocs diferents, però que per mitjà de competència i selecció cultural s’anessin modificant.

Sobretot fa èmfasi en aquesta competició entre llengües donant les dades que en 2005 (quan es va escriure l’article) hi havia 6000 llengües parlades i estima que segurament entre un 50 o 90% s’extingiran en el decurs del nostre segle. Fent desaparèixer amb elles la diversitat cultural que va unida a moltes.
Les raons per aquest fenomen les dona en part als factor socio-economics i la importància que es dona al fet de poder compartir una llengua comuna global.

Analitza un exemple que ens toca molt de prop, la situació on en una mateixa regió hi conviuen dos llengües diferents. Els motius que dona perquè un individu esculli una de les dues és per l’estatus, beneficis socio-economics, i/o la quantitat de parlants.

També examinen hipotèticament la quantitat de gramàtiques que pot aprendre l’ésser humà, els resultats demostren que el perill és la mala adquisició lingüística per part dels nens, però que la destrucció de la llengua no és un fet inevitable.

Un últim tema al que dona rellevància és els canvis que pateix una llengua, la majoria són fonètics. L’exemple de canvis d’una arrel semblant que han canviat dona és l’anglès “apple” i l’alemany “apfel”.
En el cas del xinès on Shen va fer un estudi de dos canvis fonètics que va tenir lloc recentment en dos dialectes, el de Shangai i el de Wenzhou. Amb l’estudi de l’impacte d’aquest canvi en diferents franges d’edat va resultar amb que en principi del canvi s’utilitzaran les dues versions (antiga i modificada) augmentant amb la proporció de gent que utilitza la modificada sobretot per contacte fent un efecte “bola de neu”.

Insults i "males paraules"

Normalment els renecs són els grans desconeguts quan aprenem una altra llengua de manera acadèmica. Són la part ofensiva, estan mal vistos i es creu que és vulgar parlar-ne. Però si mai hem d'utilitzar aquella llengua fora d'un àmbit formal és segur que ens els trobarem en algun moment, també formen part del llenguatge i la cultura.
Tant si volem llegir una novel·la o fins hi tot si entréssim a treballar en una empresa estrangera segur que ens hi trobarem tard o d'hora amb aquest vocabulari que la majoria de professors deixen de banda.

Personalment crec que són importants per no acabar fent el ridícul o quedar-nos indiferents quan algú pot haver estat molt ofensiu (o potser el contrari, enfadar-nos molt quan només ha usat un insult "amigable" com babau).
A part d'això també trobo que és interessant quina mena de vocabulari és ofensiu en les diferents llengües i cultures, perquè tot i que n'hi ha moltes que si, no totes segueixen la mateixa lògica que els nostres insults.

En el cas Xinès per exemple que et diguin tortuga és bastant greu o a la tribu Xoxa del sud d'Africa és hlebeshako "les orelles de la teva mare". Altres sense gaire sentit com el schweinehund alemany que vol dir "porc-gos". Curiosament els insults francesos augmenten de gravetat quan se'ls hi afegeix espèce de a davant. És més greu que et diguin que ets una espècie de vaca que una vaca a seques.

També hi han cultures que quasi no tenen renecs en els seus idiomes com el japonès, a la polinèsia o els indis americans. Però deixaré l'exemple per un altre post més endavant per poder estendre-m'hi més.

Evidentment les cultures modernes no són les primeres a menyprear-se entre humans. El doctor J.N. Adams de la universitat de Manchester va estudiar els renecs romans i en va documentar fins a 800. Moltes d'aquests eren eufemismes per referir-se al membre masculí anomenant-lo, "eina", "punyal","espasa" o fins hi tot (suposo que despectivament) "cuc".

Sense comptar les inevitables excepcions la majoria de paraulotes tenen unes qualitats pràcticament universals, brutícia, sexe, incest, qualitats animals, o ofendre allò sagrat .

Referint-me al que he comentat breument abans, sovint trobem més d'un nivell en els insults utilitzats de suaus que poden arribar a ser amigables fins hi tot, a molt greus. Per això s'ha de tenir en compte quin grup és vol utilitzar o s'està utilitzant en contra nostre.

Per endinsar-se més en el tema podria recomenar The anatomy of Swearing de l'autora Ashley Montagu.